La llibretera Rachel Muyal -jueva i feminista-, em va explicar en un carrer de Tànger, davant de l'antiga botiga on la mare d'Ángel Vázquez havia tingut la seva botiga de barrets, que ella preferia viure en una monarquia corrupta com la marroquina -en què hi havia un mínim de llibertat i almenys es respectaven certs drets per a les minories i les dones-, abans que viure en una república islàmica com l'Iran, en la qual una dona jueva com ella hauria de viure pràcticament oculta. I una cosa més o menys semblant em va explicar l'escriptor Mohamed Xukri, que estava amenaçat de mort pels islamistes -l'acusaven de ser blasfem i alcohòlic i immoral-, i que a més tenia tots els seus llibres prohibits al Marroc. Però un dia, després de tornar d'un congrés d'escriptors a l'Iraq, Xukri em va explicar (mentre buidava una ampolla de conyac Soberano) que preferia viure a Tànger, amb els seus bars i les seves botigues i la seva monarquia corrupta, abans que viure en una república suposadament democràtica i socialista com la iraquiana, que era igual de corrupta que la monarquia del Marroc, però on no es podia beure alcohol i on amb prou feines hi havia llibertat d'expressió i on tothom estava obligat a arrossegar-se davant de Saddam Hussein (això va passar, per descomptat, poc abans de la invasió americana de l'Iraq).
Dic això perquè se sol acusar la monarquia de ser un règim feudal i absurd, però no hi ha cap garantia que les repúbliques siguin règims polítics més democràtics o més respectuosos amb els drets dels seus ciutadans. El Nepal va ser una de les monarquies més corruptes i inútils que puguem imaginar (fins que va ser enderrocada el 2008), però tot i així era un lloc molt millor per viure que la Cambodja totalitària dels khemers rojos o la Xina de Mao (tots dos països, impecables repúbliques populars i democràtiques, almenys sobre el paper). De fet, al Nepal hi vivien milers de hippies que no haurien pogut resistir ni un sol dia a la Cambodja socialista o a la Xina de Mao, on haurien estat enviats directament als camps de reeducació ideològica -els camps de la mort- sota l'acusació de ser drogoaddictes i immorals (el mateix que li hauria passat a Mohamed Xukri a la República Islàmica de l'Iran o a la República Àrab i Socialista de l'Iraq). I si pensem en Europa, són monarquies alguns dels països que tenen els majors índexs de benestar i de transparència democràtica. Noruega, Suècia, Dinamarca, Bèlgica i Holanda són monarquies. Ho és també el Regne Unit. En canvi, són repúbliques la Rússia autoritària i homòfoba de Putin, Corea del Nord on els dirigents hereten el títol d'avi a net o la Cuba dels germans Castro. Posats a veure les coses amb fredor, hi ha repúbliques monàrquiques (i absolutistes), mentre que les monarquies constitucionals com l'espanyola, en la qual els poders del sobirà són únicament simbòlics, són en la pràctica una mena de repúbliques coronades. En certa manera és lògic que la república ens agradi més com a forma de govern, però no hi ha cap garantia que una república hagi de ser, per si mateixa, més democràtica o eficient o respectuosa amb els drets dels ciutadans que una monarquia.
Fins ara, tot el que sabem sobre el rei Joan Carles són les informacions que han aparegut en diverses publicacions, i cap d'aquestes publicacions, per cert, era d'esquerres o republicana o antisistema, de la qual cosa hauríem d'alegrar-nos, alhora que ens preguntem si la premsa més esquerrana s'atreviria a publicar informacions comprometedores sobre, per exemple, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias (jo ho dubto). Però són simples acusacions que no han estat provades, i encara que puguin resultar versemblants -ho són-, s'han utilitzat com a cortina de fum per distreure l'atenció sobre la terrible situació econòmica que estem vivint i sobre la pèssima gestió sanitària del coronavirus que s'ha fet des del Govern central. Vivim en un país molt aficionat a discutir sobre l'irrellevant i a oblidar l'essencial. I en aquest sentit, una discussió sobre la monarquia o sobre la presumpta corrupció del rei Joan Carles va molt bé per buscar un boc expiatori sobre el qual descarregar les ires de la gent, cada vegada més espantada i preocupada i arruïnada. No sé si el rei Joan Carles és culpable o no -això haurien de decidir-ho els tribunals-, però el que està clar és que l'estan utilitzant per amagar una pèssima gestió de la pandèmia i una notòria ineptitud a l'hora d'enfrontar-se a una crisi econòmica sense precedents. I això, em temo, no té discussió.
