Mai ha estat més fàcil decretar un canvi d'època. Al segle passat es requeria almenys l'esforç físic d'enderrocar un mur de Berlín, reble a reble. En aquests temps menys exigents, n'hi havia prou amb incorporar un gadget a l'aspiradora o al retrovisor de l'automòbil per cantar l'inici d'una nova glaciació. Les revolucions socials es venien diagnosticant amb el rigor de la telebotiga de matinada. Les eres es mesuraven en hores, al ritme del canvi de portada a les edicions digitals. La novetat era la no veritat.
En realitat, es confonia interessadament el canvi d'època amb el mer canvi de discurs. Cada vegada que un guru imposava un terme feliç, vegeu la liquiditat de Zygmunt Bauman, patíem una commoció equivalent a la descoberta d'Amèrica o com es digui ara. Poc importa que la societat sòlida o gasosa servís igualment com a paradigma. La closca del nou sermó es traduïa en congressos i simposis diversos, de preferència amb fons públics. Proliferaven els observatoris, que vomitaven escenaris terrorífics majoritàriament. Era imprescindible que res canviés perquè tot canviés, un Lampedusa reversible.
El final ja el saben. Per primera vegada en dècades sobrevé un autèntic canvi d'època, propiciat per un agent invisible i mut abans de res. Doncs bé, acostumats a decorar amb paraules buides els sismes inexistents, el discurs a l'altura de la pandèmia està per inventar. S'ha intentat diluir el coronavirus en els paràmetres habituals de l'engany contemporani, des del canvi climàtic que obliga a sacrificar totes les vaques fins al judici final a la globalització. No obstant això, la covid no s'ha sotmès a la xerrameca circumdant, ni tan sols quan la tasca discursiva s'ha encomanat a epidemiòlegs menys encertats que els tertulians. La novetat ens ha deixat sense paraules.
