«... i els onze homes vius són la història en acció, en el súmmum de l'acte de terror i de gloria que fundà la història, la presència real de la història. Les forces, els poders, els comissaris, estan davant nostre en la gran pintura dels onze de Corentin, el pintor que mai va existir».
( Pierre Michon )
Per segona vegada, he tornat a llegir Els onze, una novel·la de Pierre Michon, un deliciós llibret que ja fa temps, quan el va publicar el Club Editor, em varen recomanar dos grans amics lectors gironins que m'han descobert grans autors i obres mestres de la literatura universal.
Abans de res, he de confessar que, com a pintor muralista i de retaules que soc, m'hauria agradat viure aquelles èpoques, en les quals els pintors feien grans pintures-retaules-murals de temes històrics, estic parlant de grans noms de referència com ara Goya, Delacroix, Géricault o el nostre Martí Alsina, per no parlar dels grans muralistes mexicans Rivera, Orozco, Siqueiros...
Quan vaig llegir Els onze per primera vegada, ja em vaig animar a fer tot un seguit de dibuixos, apunts, sobre el nou Sant Sopar protagonitzat pels onze membres del Comitè de salut pública de la Revolució Francesa, immortalitzats sobre un llenç, pel fictici pintor Corentin, en una il·lusòria «cena revolucionària» mentre els ésser humans, víctimes i botxins, eren lliurats als monstres més carnissers de la història.
Aquest gran llenç que Michon diu que és al Louvre és un recurs literari de l'autor atès que ni existeix el quadre, ni el pintor i óbviament, en el Louvre no en saben res. Aquest pintor, François-Éllie Corentin, és un artista sorgit de la imaginació de Pierre Michon, que suposadament seria una mena de deixeble de Gianbattista Tiepolo, el darrer gran mestre de la pintura al fresc de la República de Venècia i un precursor dels futurs grans tòtems de la pintura com ara Delacroix o Géricault.
Tot és una brillant invenció historico-literària de l'escriptor francès que també ens parla en el seu llibre de Jules Michelet, aquest sí, personatge real, l'historiador republicà contemporani de la revolució francesa més important. Michon li dedica 12 pàgines en el seu llibre i diu que ha vist en diverses ocasions el quadre de Corentin al Louvre.
En la seva creació literària, Michon fa servir dades històriques i personatges reals de la Revolució Francesa per recrear un gran fresc que només existeix a la seva imaginació. L'autor presenta una gran posada en escena en la qual situa els onze personatges de la següent manera. D'esquerra a dreta: Billaud, Carnot, Claude-Antoine Prieur, Pierre Louis Prieur, Couthom, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just i Saint-André.
Pierre Michon imagina els protagonistes drets, amb un posat rígid i impassible. En el nostre cas, si volguéssim pintar una nova versió d'aquest llenç irreal, hi afegiríem algun altre personatge com ara Danton, Marat o Babeuf i alguns arribistes que també conspiraren per destruir els jacobins, més purs i radicals. Óbviament estem pensant en noms de la categoria de Fouché, Tayllerand, Barres o Frenon, que varen sobreviure a tots el règims.
Un altre element que també trobem a faltar i que mereixeria un lloc preeminent a la pintura, seria Napoleó i el seu etern rival, Klemens von Metternich, el creador de la Santa Aliança. En aquest gran quadre d'honor que estem plantejant hi hauria d'haver també Arthur Wellesley, més conegut com el duc de Wellington i malgrat que ja veiem que ens faltaria espai en el llenç i al final el quadre més que un retrat històric s'assemblaria més a un «on és Wally?», creiem que inevitablement acabaríem afegint a la pintura el tsar de Rússia Alexandre I, sense oblidar-nos de l'emperador d'Àustria aquells anys, Francesc I, i el governant aleshores a Prússia ( Frederic Guillem II). Tots aquests últims s'aliaren contra França per tal de combatre les idees liberals-burgeses i tots els avanços que havia aconseguit la revolució francesa.
I és en el darrer capítol d' Els onze quan Michon fa tot un seguit de reflexions en les quals hi fa sortir el mateix Michelet contemplant el quadre al Louvre. L'historiador republicà, que sí és un personatge real, a la ficció michoniana odia el quadre tant com l'admira, i no pas perquè en aquesta Santa Cena trucada hi falti la figura de Crist, atès que era un reconegut anticlerical, sinó perquè en fa una lectura ben especial.
Jules Michelet troba a faltar el poble revolucionari en el llenç de Corentin i intepreta que els onze «apòstols» són en realitat onze papes, onze comissaris, onze nous dèspotes que sotmetran de nou el poble i perpetuaran l'hegemonia de les classes dominants i, pel camí, el poble hi posarà els morts i, com sempre, els ideals de Liberté, Egalité i Fraternité quedaran guardats en el calaix dels bons desitjos esperant que arribin temps millors.
