L'extinció de la indústria de l'oci compartit concedeix una sobredosi de temps lliure als seus practicants, que s'han lliurat a excessos nostàlgics. El coronavirus ha donat lloc a una nova espècie d'éssers humans, que estan feliços d'haver-se quedat sense feina perquè han albirat un gat vell que no contemplaven des de la seva adolescència. Gràcies al coronavirus es respira millor, adverteixen els radicals de l'optimisme forçós, amb l'entusiasme d'un medievalista en descobrir un còdex. No està demostrat que la sobrevaloració dels temps recuperats enforteixi el sistema immunitari i redueixi el risc de contagi.

Si la nostàlgia sempre és un error, imaginin quan n'hi ha dos. En el salt sentimental cap al passat cal mesurar bé la distància, per aterrar en el paisatge exacte a recuperar. El coma social induït per la pandèmia ha propiciat dues enyorances enfrontades. Els més audaços s'han remuntat als temps previs a la civilització anul·lada pel coronavirus. Són fàcils d'identificar perquè el seu lirisme sempre s'enfoca cap a plantes o animalons redescoberts, ara que l'ésser humà ha deixat en pau la natura. En canvi, els nostàlgics de curt abast es remeten als tiberis en restaurants atestats, al viatge continu en avió enlloc o a la graderia ensordidora de l'estadi.

Els supervivents aterrits han d'escollir entre una nostàlgia rousseauniana, caracteritzada per la recuperació efímera del salvatgisme natural, i una altra malenconia a curt termini voltairiana. En la segona, una vetllada al teatre justificava la civilització en cita literal de Voltaire, davant de la situació actual en què un esternut del veí de butaca impressiona més que les tres hores de Hamlet. Amb el doble de nostàlgia, la densitat impostada de sentimentalisme equival a una nova religió, a dues velocitats.