18 de agost de 2020
18.08.2020
Diari de Girona

Fèretre

17.08.2020 | 23:00
Fèretre

Un dia érem a taula, menjant, quan una de les meves germanes va protestar per alguna cosa.

– Aquestes són les normes d'aquesta casa –va dir el pare–, a qui no li agradin, ja sap on té la porta.

Jo vaig saltar com una molla:

– A mi no m'agraden.

I em vaig aixecar i vaig marxar. On? Enlloc. Devia tenir quinze o setze anys. Era estiu a Madrid i la meva fugida devia produir-se cap a les tres de la tarda. Podies morir sota aquell sol que queia a plom. Vaig somiar amb un país ple de boira. A prop de casa meva hi havia un descampat molt bo per donar puntades de peu a les pedres. És el que vaig fer durant diverses hores: donar cops de peu a les pedres. Odiava el meu pare per pronunciar aquella frase. M'odiava a mi per haver respost i em preguntava com sortir de la situació sense perdre del tot la dignitat adquirida amb aquell cop de porta que creia haver donat a la família i que era el primer, en realitat, que donava a la vida.

Al mateix temps, si pensava en l'angoixa dels meus pares, que lògicament es preguntarien on parava jo, m'abrasaven els remordiments. No era just fer-los patir d'aquella manera. Dies abans, a prop del meu carrer, havia desaparegut un jove de la meva edat i el succés era motiu de preocupació entre tots els veïns. Aquell noi, per cert, mai va aparèixer. Cada cert temps em ve a la memòria i penso que jo podria haver-me evaporat també aquella tarda d'agost.

Al vespre, desfet per les emocions i per aquell anar i venir patejant terra, vaig tornar a la llar. La meva família era a la taula, menjant unes mongetes tendres. Amb el cap cot, em vaig dirigir a la meva cadira i vaig començar a menjar del meu plat, que estava servit, com esperant-me. Ningú va dir res. Després del sopar, vam escoltar una mica la ràdio i després ens en vam anar al llit. Des d'aleshores, he donat diversos cops de porta a l'existència per no estar d'acord amb les seves normes. Però sempre, a l'hora foscant, he tornat resignadament a les normes. I així serà, suposo, fins que doni el cop de porta últim: el del fèretre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook