La lluita per aconseguir la igualtat entre homes i dones està intrínsecament vinculada a factors com el color de la pell o l'origen social. Les dones blanques, que estan en la cúspide de la distribució de la renda, pateixen menys. Però quan entren en joc factors com la classe social o el color de la pell estan sotmeses a les formes més greus de discriminació. És el que constata Angela Davis a Dones, raça i classe, un assaig on aprofundeix en la situació dels Estats Units, un país on les lleis de segregació racial eren una realitat fa només unes dècades i on les afroamericanes pobres són probablement el col·lectiu més exclòs.

Tot i que els treballs d'investigació solen destacar que les afroamericanes experimenten una major igualtat econòmica de gènere dins del seu propi col·lectiu, la realitat és que aquesta paritat és més aviat una igualtat en la privació de drets econòmics. Segons l'últim cens nacional, el 13,4% de les dones i el 9,9% dels homes dels Estats Units viu en la pobresa. Aquest desequilibri es dispara quan es creua amb el color de la pell: el 9,6% de les dones blanques viu en la pobresa davant el 23,1% de les afroamericanes. Si una dona soltera blanca té com a mitjana U$15.640 en el seu compte bancari, una afroamericana en té només U$200.

En aquest context, no és una sorpresa que l'elecció de Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata hagi estat rebuda com una gran notícia. Si el tàndem que ha fet amb Joe Biden venç Donald Trump en les properes eleccions, Harris serà la primera dona a arribar a la vicepresidència dels Estats Units. Serà també la primera persona amb orígens afroamericans, però també asiàtics, a ocupar aquest càrrec. Ho serà després d'haver estat la primera dona negra a ocupar el càrrec de fiscal de districte a San Francisco i de fiscal general a Califòrnia.

Si l'elecció de Barack Obama va significar que per primera vegada una família afroamericana (descendent d'antics esclaus en el cas de Michelle) ocupés la Casa Blanca, la de Kamala Harris representa milions de dones filles de la immigració que s'enfronten cada dia a tota mena d'obstacles per accedir a l'educació superior o a una feina digna.

Les mateixes veus que van ser crítiques amb Barack Obama, argumentant que no n'hi ha prou amb escollir un representant d'una minoria discriminada si això no es tradueix en un canvi radical del sistema que fa possible aquesta discriminació, han sortit a qüestionar l'elecció de Harris. Oblidant que perquè el sistema canviï de debò, perquè sigui més just i democràtic, és imprescindible que tots els col·lectius estiguin representats en la presa de decisions. Perquè la nostra societat no serà més igualitària mentre les dones no ocupin els llocs de poder.

Un dia després que Kamala Harris es convertís en candidata a la vicepresidència dels Estats Units, Angela Davis declarava que això feia que les eleccions del 3 de novembre fossin «més acceptables». Reconeixia no compartir tots els posicionaments polítics de Harris però s'alegrava de la seva elecció i la veia com una notícia esperançadora per a les dones, sobretot per a les que, com ella, lluiten pels drets d'aquelles que estan en una posició pitjor.

Els programes educatius que Sesame Street desenvolupa en 150 països recorden constantment que la llavor que permetrà el canvi cap a una societat més igualitària és aconseguir que les nostres nenes tinguin grans somnis. L'elecció de Kamala Harris va justament d'això: permetre que les nostres nenes tinguin grans somnis.