Els moviments del pensament són afirmació que reivindica el que ens falta. Crec que hem transformat en virtut la indiferència i al costat de la llunyania ens hem rigut del valor. Segons sembla, arriscar ja no és de valents... Així és la complaent vida quotidiana, un compromís diari que domina el nostre ésser, afirmant que al costat de la «comoditat» no necessitem res. Tot (opinió subjectiva) ara té forma de sobtat i passatger. Els conceptes, a dia d'avui, no passen de ser significat que pren partit en el moment, i després s'impregna en realitat no comunicable.

Em crida l'atenció veure que l'amor ja no és ruta per la qual un pot creuar-se el món. Tinc la sensació (opinió subjectiva) que tot el que sacseja el nostre interior ens genera un espantós terror i ens paralitza. En suma, crec que al costat de l'estimulant hi ha la rauxa aventurera que ens porta lluny i ens descobreix la importància del temps.

La vida ens ofereix girs inesperats. Penso que si són bons, hem d'obviar els inconvenients i reconèixer les virtuts.

Fa pocs dies vaig rebre el correu d'una lectora. En començar a llegir-lo, he de reconèixer-ho, no vaig parar de somriure. No, no pensin que era gens còmic. Des del principi vaig sentir en les seves lletres la desmesurada presència de l'amor. Ja saben (somric), en enamorar-nos tot té forma de complet i al costat de semblant «obsessió» ens posem fins i tot graciosos. Ella viu a Veneçuela i està enamorada (des de fa temps) d'un home de Lugo. Es veu que el sentiment és comú, i segons sembla tenen ganes d'estar junts. L'amor (somric) és insaciable: sempre vol més... El «problema» que tenen és la manca de valor. Segons relata en el seu correu, cap dels dos té l'arrencada per deixar-se sorprendre pel destí. Quina putada! Oi?

En cap pàtria un és foraster si té el cor abrigat. L'amor que no és conseqüència de la bogeria no és amor. Per tant, crec que hem de perseguir tot allò que ens torba i ens sedueix. La veritat (pensant-ho bé), de Veneçuela a Lugo no hi ha tant... No serveix de res fer temptatives amb el pensament; la vivència és l'orgull del valor, per tant, procurem no allunyar-nos d'ella. Al final, el que no s'ha viscut es transforma en dolor que lentament va extenuant el nostre ésser. No, no hem de perdre la força vital dels desitjos. La mort d'un dia per l'altre ens desconnecta de la vida. Sí, al costat de la pudor del nostre cadàver, les oloroses flors es duran les nostres alegries a l'exili. I també els nostres amors... Llavors, diguin-me: quina distància hi ha de Veneçuela a Lugo?