20 de agost de 2020
20.08.2020
Diari de Girona

Crònica de la brutor

20.08.2020 | 00:33
Crònica de la brutor

He llegit algunes pàgines del llibre que Xevi Xirgo ha escrit sobre la presidència de Carles Puigdemont. Unes pàgines trepidants i baixes, interessants i que envileixen el lector, reveladores i depriments, que expliquen el propòsit i la derrota. El que concretament constata el llibre és que es tracta d'una desfeta pròpia, d'una incapacitat política clamorosa, que parteix de la profunda, provinciana ignorància de què és un Estat i d'un panxacontentisme arrogant que acaba estabellant-se no tant contra la força d'Espanya com de la limitació mental, intel·lectual, moral i espiritual dels líders del que hem conegut com el Procés. També dels seus cronistes, perquè la prosa de Xirgo bruteja, és de casinet de poble sense mar, i tot i que el llibre té ritme, el ritme veloç dels esdeveniments que van gairebé solapar-se els uns amb els altres, conté l'exacta misèria dels pobles que no mereixen el seu destí. Jo no sé aquesta mena de dietari amb quin propòsit ha estat publicat: suposo que com una justificació, com un acte més de propaganda, sobretot partidista, i de mitificació del cabdill contra els seus adversaris polítics, que fonamentalment són Esquerra i la CUP. Coneixent Puigdemont i coneixent Xirgo, no crec que hi hagi cap voluntat de passar comptes amb la Història ni molt menys de disculpar-se per la catàstrofe. Però tot això són suposicions, esclar, perquè no he parlat ni amb l'un ni amb l'altre. El que sí sé del cert, i ho sé minuciosament, és que aquest llibre és més dur contra el Procés que qualsevol presó preventiva dictada pel jutge Llarena o que la mateixa sentència del Tribunal Suprem. És tan estúpida la vanitat de l'escriptura i tan fosc l'estimball final, i queda clar que al final la derrota depèn molt més de la pròpia sintaxi que dels exèrcits enemics, que jo no sé si Xirgo i Puigdemont són conscients del mal que els fa aquest impressionant document, aquesta detallada confessió de com van prendre el pèl als catalans i de la mena de patètics camperols que són, anant al xoc contra un Estat amb un ramat de cabres i sense ni voler defensar-les fins al final. La prosa de Xirgo els relata, també els fets i la gentola que va apareixent a través dels capítols, que són els dies. Però si hi ha un fil conductor que serveix de metàfora per explicar totes les categories de la mediocritat, de la deixadesa, és el fil de conductor de la gastronomia. Les infames menges dels líders, la seva manera de reunir-se al voltant d'una taula, com si fossin bestioles, sense cap atenció a l'únic sector estratègic mundial que Catalunya indiscutiblement lidera. El que diuen sobre política s'assembla al que mengen, s'assembla a com mengen, a la mena de llocs que trien, als plats que demanen, a la ignorància cantonal pròpia de famílies fanàtiques que creuen en totes les coses equivocades i són incapaços de parar atenció a res del que és important. És un insult a Catalunya i un retrat de l'independentisme la manera que tenen de relacionar-se Puigdemont, Junqueras i els seus empleats amb la gastronomia i per tant amb la llibertat i per tant amb la vida. Només per això mereixen la presó o haver d'estar anys i panys fugint de la Justícia. Qualsevol empatia que hom pugui sentir pel que al final són uns galifardeus indocumentats que han dut la tristor a les seves famílies perquè creien que eren més llestos que els altres quan en el fons són una colla de tarats, s'esvaeix quan seuen a taula i degraden tants segles de progrés i d'intel·ligència acumulada de la Humanitat. I no ho dic com un exabrupte elitista, per escarnir-los des de l'altivesa: ho dic amb estupefacció gairebé zoològica perquè d'ençà que a la gàbia dels micos del Zoo de Barcelona van inscriure-hi el cartell de «prohibit donar menjar als animals» que no veia una manera tan desagradable, ofensiva i barroera de menjar que la que Xirgo relata del seu amic i els seus socis i familiars. Quin fàstic! Però què en podíem esperar? En política, creure en casualitats és tant de perdedor com creure en la culpa d'Espanya. No hi ha casualitats i tot és culpa nostra, individual i col·lectiva. No hi ha fortuïtes coincidències. Hi ha una dietètica totalitària, Valentí Puig ho diu. « Adolf Hitler de vegades dinava amb Fräulein Manziarly, la cuinera vegetariana. Vet aquí que mentre Morell li injectava hormones, Manziarly li bullia pastanagues: prefacis a la moral d'un segle». Sempre ha estat igual i sempre surt del mateix lloc la mateixa dolenteria. Hi ha una dietètica totalitària, ben segur que sí, i el llibre de Puigdemont és una explicació mengívola de la tirania i la mediocritat. He llegit unes pàgines que preferiria no haver llegit sobre uns esdeveniments que preferiria que no s'haguessin produït i que han causat un dolor als seus agents provocadors que, tot i que és el que ben bé es mereixen, tampoc no em produeix cap satisfacció que l'hagin de patir. No em sento violent ni contra aquells que han volgut fer servir la violència contra mi. Sobre una realitat tan miserable és cert que només es podia escriure un llibre miserable, fins i tot diria que «tan» miserable. No el recomano a ningú. No crec que ningú mereixi la humiliació de llegir-lo, ni l'embrutiment que deixa. Jo és que gairebé tinc una gastroenteritis. De fet, he anat fluix dos dies. Però quan els anys passin i aquest independentisme polític deixi de produir-nos aquesta vergonya aliena, a partidaris i detractors de la causa, aquest volum serà un document perquè els nostres nets exclamin: «Els avis, renoi, que n'eren, d'imbècils».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook