20 de agost de 2020
20.08.2020
Diari de Girona

Quan toca construir

20.08.2020 | 00:33
Quan toca construir

Un periodista nord-americà ha explicat de quina manera es va ajudar,en aquell país, a remuntar uns moments històrics afectats per unes crisis molt greus. Un cas era a l'any 1929, quan la Gran Depressió econòmica va portar el país a la desesperació; i és llavors quan el cinema inventa Popeye, el personatge mític que porta alegria, infon fortalesa (menjant espinacs...), ell mateix no es pot casar amb Sagrario perquè són pobres. Però cal propagar la idea d'una remota esperança, començant-la per un somriure. L'altra circumstància que explica el periodista és a la dècada dels setanta quan els Estats Units perden una guerra de 20 anys contra Vietnam, amb tota l'herència de 50.000 morts en el seu bàndol, saturació en els manicomis i hospitals, despesa de 140 bilions de dòlars i es pren consciència d'una derrota EUA, vergonya patriòtica. El país decau, i llavors altra vegada el cinema hi vol posar remei: surt Superman, un totpoderós que ho salva tot, un bon noi amb poders increïbles. A la seva manera, és un retorn del poder. No entrem ara a desxifrar si el periodista nord-americà tenia raó a elevar a la categoria de símbols/salvavides a Popeye i Superman,els «animadors» en èpoques negres. En tot cas acollim-nos a la condescendència d'una dita oriental : és millor encendre un llumí que maleïr les tenebres.


L'actualitat d'aquest país, el nostre, ara mateix no és pas per fer repicar campanes, i no cal detallar circumstàncies ni citar noms. Convé com mai començar a mirar serenament el futur, però encara es veu lluny.


Sense moure'ns de Girona podem llegir alguna pàgina de la Història. Diuen les cròniques que aquells anys tràgics de 1808 i 1809, els Setges varen deixar un rastre negre i allargat; un segle més tard, uns bons gironins varen proclamar que aquesta ciutat, de grans gestes, també, també! , era «terra de beutat», i es va anar deixant el relat de les desgràcies seculars, i la ciutat va respirar millor. I aquest poble sap molt bé com es pasta la paciència enfront de les sucessives destruccions que han portat els rius, sempre, i moltes vegades sense ni un duro per a la reconstrucció (any 1940 i un llarg etcètera). Aquí es va patir per la Guerra Civil Espanyola i es va resistir per la llarga postguerra. La gent gran pot haver vist que tot és susceptible de canvi i de progrés, però posant-hi treball i seny. Ara s'han d'encendre més llumins d'esperança dels que s'encenien abans. Ara les remuntades necessàries han de portar urgència, tota. Són els signes del temps. Hi ha més pressa a percebre el futur desitjat. Les accions de govern, gestió i administració s'han d'afanyar més. Falten esperances sòlides, lluny de gestos i xerrameques de repetició. Falten paraules vertaderes de decisions fermes contra situacions de malestar, corrupcions, escassedats, ensopiments, dubtes, desconfiances, desgoverns. Als de dalt i als de baix ens convé recomençar, encetar un temps nou, ser feliços en aquesta mateixa «terra de beutat», tornar a construir, creure en el valor humanístic del fer pinya, que tot sovint no es fa prou visible.


Seria bo que tothom que en aquests moments difícils tingui responsabilitats d'autoritat o gestió en els terrenys polítics, culturals i demés, que fes seva una reflexió adient en temps complicats per la desesperança i la cridòria. El pensament és d' Antoine de Saint-Exupéry: «Si tireu un sac de blat a la gent, es mataran entre ells; però si els convoqueu a construir una catedral es faran germans».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook