21 de agost de 2020
21.08.2020
Diari de Girona

Les cartes

21.08.2020 | 00:13
Les cartes

La setmana passada la meva senyora mare i jo estàvem ordenant papers a la casa familiar quan van sortir d'un racó unes caixes gelosament resguardades i embolicades: eren les cartes d'amor de quan els meus avis festejaven en plena postguerra, entre el 1944 i el 1949. Les cartes, amb el que diuen i deixen de dir, són la finestra a un món de derrota i misèria. Durant els cinc anys del festeig, la meva àvia va cuidar el seu pare malalt, postrat al llit, mentre treballava a la fàbrica de can Palà a Sant Celoni, tot educant els seus dos germans petits, que, com ella, no tenien mare d'ençà el 1932. En la seva redescoberta fe i sota la protecció de la família Oller, la meva àvia dedicava tot el seu temps i energia a tenir cura de la seva família i a procurar que la misèria no els encalcés amb la violència que li havia arribat a ella.


Pel que fa al meu avi, durant aquells anys ell anava voltant d'ací d'allà tot formant-se com a aprenent i oficial de sastre ?a Barcelona, a Torroella, a Sant Celoni. Es podria haver pensat que la raó per la qual havia deixat Llagostera era la necessitat de tenir un ofici. Al darrere, però, s'hi amagava un altre motiu. El 1944 coincidia amb un fet important: la desfeta de Falange en tant que partit únic preeminent dins el franquisme. Les derrotes de l'Eix empenyien Franco a depurar l'estat dels feixistes que fins aleshores havien estat donant forma a la nova Espanya. Amb aquest desori dins les FET i de les JONS el meu avi es va poder escapar del malson que feia cinc anys que el turmentava: ser carn de canó i serf dels falangistes locals de Llagostera.


Al llarg dels decennis, el meu avi explicava regularment com un dia de 1939 a la plaça del poble ell i els seus amics van ser cooptats a la força a ingressar a Falange, on van ser sotmesos a les feines més denigrants i vils ?mà d'obra barata dels nous jerarques locals. En els darrers anys de vida del meu avi, aquest tema va anar essent més i més evocat, fins al punt que un cop va explicar finalment que ell i els seus amics tenien un pecat per purgar a Falange: havien estat tots membres de les JEREC (Joventuts d'Esquerra Republicana i Estat Català) i, durant la guerra, de l'organització hereva, el Front de la Joventut. El meu avi no solament volia explicar el seu episodi, sinó que volia escriure un article amb la llista de noms dels feixistes del poble.


Essent historiador, vaig investigar sobre el temps que el meu avi va ser a Falange. Els papers que hi ha a casa són de conscripció forçada ?la majoria d'ells són avisos i recordatoris de les conseqüències penals de no presentar-se setmanalment a les guàrdies, reunions i servituds diverses del partit únic. Gràcies a la recerca feta i les llistes publicades per part de l'historiador gironí Josep Clara, sé que el meu avi mai va tenir «carnet definitiu» de Falange. Ell sempre va ser de «carnet provisional», una mesura que Clara explica que va servir per distingir els «adeptes» dels «forçats». Només la caiguda de Falange el 1944 va permetre que el meu avi pogués escapar-se d'aquella repressió i treball esclau de baixa intensitat.


El meu avi no va tornar a Llagostera fins al 1948. Encara aleshores, va haver de conviure amb la nèmesi que li havia causat la seva depuració: el seu propi oncle i jerarquet local, Espiridion Vilallonga. Mentre el meu avi i els seus pares passaven gana i penúries, l'oncle Espiridion va aconseguir les comoditats dels vencedors. Espiridion Vilallonga va ocupar diversos càrrecs locals del règim fins a la seva mort i és recordat per ser un dels delators més importants de Llagostera, servint de testimoni als judicis sumaríssims contra republicans del poble. No va dubtar tampoc a enviar el seu nebot a les files dels desgraciats de «carnet provisional» de Falange. La memòria de l'oncle Espiridion ha estat sempre esborrada a casa.


Al costat de les cartes apareix un llibre. És la Introducció a la gramàtica d' Alexandre Galí, una de les gramàtiques del català ?en català és clar? dels temps de la República. Fins a 6 cops, el meu avi va escriure el seu nom «José Vilallonga». En una pàgina hi va arribar a escriure «Llagostera 21-4-39 Año de la Victoria». Tanmateix, a la pàgina primera del títol de l'obra s'hi pot llegir la primera rúbrica original que el meu avi va fer: «Josep Vilallonga». De totes les cartes que els meus avis es van escriure durant 5 anys, la meva àvia les escrivia en castellà, perquè ella no va ser escolaritzada ni en català ni durant la República. El meu avi les va escriure totes en català.


Mentre un quedi dempeus, Catalunya perviurà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit