Vincular la loteria a l'ascens social és la idea més brillant que ha parit el governet, des que va enviar els ciutadans a ser atonyinats perquè sí, pel simple gust de veure si eren tan idiotes de deixar-se enredar (i ho eren, i tant que ho eren). «Et preocupa la distància social? Prova l'ascens social», ens diuen els anuncis i cartells, empenyent-nos a deixar-nos els estalvis en números de loteria. Per una vegada que l'encerten en una campanya, la retiren.

Fa quasi deu anys, un conseller de la Generalitat animava els joves a anar a Anglaterra a fer de cambrers per llaurar-se un futur esplendorós, a l'altura del que s'espera dels catalans. L'ofici de cambrer no deu ser prou digne dels súbdits de la republiqueta que ara ens volen endossar, i el missatge s'ha modificat: avui, si volen prosperar, els catalans han de comprar loteria. S'agraeix que per una vegada els governants siguin francs i reconeguin que treballant, aquí mai ningú no deixarà de ser un pelacanyes. A Catalunya, qui vol prosperar només té dues opcions: ficar-se en política o que li toqui la loteria. La primera opció ja està ocupada, i encara que el nombre de càrrecs i assessors és prou ampli perquè en visquin molts, no es tracta d'instar la resta de ciutadans a dedicar-s'hi, que les cadires són les que són i no n'hi ha per tots. Els esforços, doncs, s'han d'encaminar a la loteria. I si toca, toca.

La campanya que ens crida a comprar la Grossa per «provar l'ascens social» és un prodigi d'honradesa, si més no a Catalunya, on l'estatus social depèn exclusivament dels diners. No per res, el primer que solen fer els membres del governet, i el seu president al capdavant, és apujar-se sous i pensions, perquè és la manera més senzilla d'assolir un prestigi que si fos per capacitats o virtuts ni ensumarien.

Als que no tenim la fortuna de poder-nos apujar el sou a voluntat, ens queda només la loteria. El mateix Marx, si hagués conegut l'existència de la Grossa, en lloc d'animar els treballadors a la lluita de classes, els hauria animat a comprar un número, que és més senzill.

Si d'alguna cosa es pot acusar la campanya de la Grossa, és de quedar-se curta. El català és un poble madur, se li pot parlar clarament. Es pot aprofitar que tots sabem que el governet no governa per dur a terme campanyes més reals:

? Et preocupa com hem deixat la sanitat? Compra loteria i aniràs a la privada.

? El teu fill estudia en barracons i els ordinadors promesos no arriben? Si treus la Grossa, podràs enviar-lo a Eton.

? El teu geriàtric és un escorxador per culpa de la covid-19? Amb la Grossa tindràs infermera mulata a domicili.

? La republiqueta no arriba? Uns quants milions et faran l'espera més amable.

La Grossa. És clar que sí. La distància social, per al governet, és cosa de diners, com es facin no importa. El raonament té lògica. Ja que exigir comissions i beneficiar els amics s'ha convertit en un fet diferencial de Catalunya, per contrast, jugar a la loteria suposa el súmmum de la laboriositat, de l'afany i de la feina ben feta i sense fronteres, que deia aquell.

Vagi aquí el meu humil vot en favor que la campanya no sigui retirada. Sempre és positiu que els catalans sàpiguen que els reis són els pares i la distància social són els diners, que si no encara hi haurà babaus que creuran en l'esforç i l'educació com a eines per prosperar.