La cultura intel·lectual mundial fa temps que es va lliurar a caçar esdeveniments. Ha fet d'identificar-los i presentar-los al públic una indústria cultural. Aquí rau la seva afinitat amb les altres branques de l'activitat empresarial. Per molt que en diverses ocasions el contingut de les obres dels intel·lectuals siguin al·legats contra el capitalisme, la forma de la feina intel·lectual s'ha adaptat perfectament a aquesta forma de producció. Identificar un esdeveniment és la base del prestigi en el camp de la producció intel·lectual. Dins d'aquestes recerques, la preferida consisteix a trobar nous subjectes de la història, una vegada que la classe i el partit van desaparèixer.

El mateix reflex va encoratjar pensadors de renom a identificar l'esdeveniment covid-19. En una setmana ja hi havia llibres sobre això. D'aquests, tot just passats uns mesos, ja en queda poc. Pensar en termes d'esdeveniment en els temps de l'acumulació accelerada de novetats és bastant estèril. Aquí el capitalisme és l'únic esdeveniment. El que passa en si és només publicitat. Mentrestant, la realitat quotidiana, aquesta dels nombres, corbes i estadístiques, ja ha rebut el desdeny dels intel·lectuals. Qui se'n recorda ja, d'ella? En la mesura que alguna cosa semblant a una normalitat s'obre pas, ningú li fa cas.

I no obstant això, convé observar de prop el que està passant, almenys a escala espanyola, per assegurar les nostres percepcions. Això en el cas que algú encara estigui interessat en el nostre autoconeixement. Una mica d'imitació dels científics aquí no estaria malament. Aquests no paren d'observar en el llarg termini, identifiquen detalls petits, insignificants, repetits, constants. En aquella època en què la sociologia donava el to, i no la metafísica de Heidegger, es deia crítica científica. Observava amb equilibri el significatiu i l'evident. No s'acontentava només amb una de les dues coses.

Avui ja ningú es recorda de tot allò. Però si amb aquest esperit mirem les coses d'Espanya a dia d'avui, resulta evident que la pandèmia funciona com aquests vidres que permeten apreciar certes coloratures de la realitat social. El que veiem és preocupant com a societat i fa estructures profundes del present. L'intent dels actors polítics ultraconservadors de culpar el Govern d'aquests fenòmens inquietants que revela el vidre de la pandèmia és ridícul, però amb dir això obtenim poc consol. No és culpa d'un actor concret (PP o PSOE), sinó de la manca d'una agenda com a país, substituïda per un anar tirant de curta volada. En realitat, un partit anhela la següent onada de privatitzacions, mentre l'altre es conforma amb el proper botí de càrrecs per a la pròpia host.

El que veiem, però, és que ja no poden amagar les nostres debilitats. La més evident, la incapacitat de dotar-nos d'un joc equilibrat d'institucions. Vam veure un hiperactivisme de Govern, que deixava com a oients les comunitats autònomes. Ara només veiem autonomies i sembla que el Govern hagi desaparegut. Abans, els partits clamaven contra el protagonisme de Sánchez; ara, clamen perquè ha desaparegut. Al marge de la mala fe d'ofici, és un símptoma de manca de ritme, d'equilibri, de formes sòlides, autoritzades i assumides de comportament institucional. Si no hi ha elements que pressionen sobre l'opinió pública, no farien servir aquests arguments. Però sobre tots nosaltres, per descomptat, produeix intranquil·litat, per no dir profunda inquietud, que s'acosti setembre sense que, per exemple, tinguem un pla conegut, discutit, viable i segur de tornada a les classes.

Mentrestant, a la fi el Tribunal Constitucional haurà de resoldre sobre els horaris d'això que es diu l'oci nocturn, ja que cada jutge a la seva sala dicta una acta diferent. Que el país estigui pendent d'aquesta qüestió i que abandoni el problema de l'educació al «ja veurem» testimonia que no és un assumpte d'actors, sinó d'incapacitat de sistema institucional d'oferir una agenda d'intervenció raonable. Fins i tot quan ja està clar que l'estiu està perdut per això que es coneix com la indústria turística, tothom està pendent del que es pot rascar en les dues setmanes restants, més que en preparar-se per al nou any escolar amb la menor base possible de contagis, el veritablement seriós des del punt de vista social. I tot això sense adonar-se que encoratjar les inclinacions orgiàstiques de la joventut és contradictori amb animar els turistes que viatgin a Espanya. Els primers augmenten els contagis, i aquests espanten els segons.

Mentrestant, resulta bastant clar que aquestes ànsies de diversió de la joventut no són manifestacions innates, sinó senzillament l'altra manifestació de la mateixa joventut sense futur que ja comprèn que aquest país no està en condicions d'oferir. La responsabilitat és la forma en què s'exerceix l'ètica social. Si un col·lectiu no és tractat amb respecte, és difícil que ell ho ofereixi. Jo també m'irrito amb l'actitud de molts joves, però també pateixo amb una altra consideració: a més del quaranta per cent dels joves d'aquest país, els seus dirigents polítics, econòmics i socials no els ofereixen més que ignorància, atur i oblit. Sobre quina base li exigim responsabilitat? L'altre dia escoltava savis tertulians recomanar que els pares paguessin les multes dels botellons. Només dos de cada deu joves poden emancipar-se. És la prova que hem creat menors d'edat permanents. Quan algú no té possibilitat d'exercir cap funció social, sembla que aquest estatut de menor d'edat és inevitable.

Un altre símptoma d'aquesta debilitat d'equilibri institucional s'aprecia quan el Govern es fa un embolic amb l'assumpte del superàvit dels ajuntaments. És una cosa difícil d'explicar. Quan les ciutats són els focus naturals dels rebrots massius, el Govern, amb un acord estrany, li sostreu els seus estalvis «voluntàriament» (segons la ministra Montero) per invertir-los des del centre. Mai vaig entendre que una corporació local no pogués utilitzar els seus estalvis, però encara entenc menys que en una crisi com l'actual un ajuntament no pugui usar-los en el seu propi terreny, per millorar les seves condicions de lluita contra la pandèmia, contractant metges en els centres d'atenció primària, rastrejadors de contagis, professorat addicional a les escoles, o professionals que protegeixin el medi ambient. No. Han de segrestar els seus estalvis immobilitzats, per gastar-se'ls sàpiga Déu on i com. Per descomptat, just no sembla.

I així els tres puntals de les nostres institucions polítiques, Govern central, comunitats autònomes i ajuntaments, es mostren incapaços d'unir una política equilibrada que tingui en compte els problemes estructurals del nostre poble. Desolador.