Diuen que en Carles Puigdemont ja té preparada la segona part del seu llibre, que es titularà La lluita a l'exili, també a càrrec d'en Xevi Xirgo. Jo li suggeriria al director d'El Punt Avui que el proper llibre fos una preqüela que es podria titular D'alcalde absent a president per accident. Jo, molt gustosament, posaria els meus arxius al servei del senyor Xirgo i així en el seu llibre podrien sortir fragments com els següents:
«Si l'Artur Mas no hagués fet un pas al costat, poca gent coneixeria en Puigdemont, bé, els gironins sí que per alguna cosa el teníem d'alcalde, encara que gairebé sempre era a Barcelona i el dia a dia l'havíem de portar els tinents d'alcaldes i els assessors. I el dia que va haver de nomenar successor a l'alcaldia apunyalà els seus tinents d'alcaldes i posà d'alcalde el número 19 de la candidatura, l'Albert Ballesta, el qual va durar 64 dies a l'alcaldia perquè va pactar amb Cs i PP un sou de 75.000 €.
Davant del desgavell (i sense manies, ja se sap, sempre cal tenir la casa endreçada) en Puigdemont trobà en Miquel Iceta al bar del Parlament i li digué: «Miquel, hem d'arreglar això de Girona» i pactà un govern de coalició CiU-PSC amb la Marta Madrenas d'alcaldessa. El dia que va venir a renunciar a l'alcaldia ens digué en privat: «Li he posat dues condicions al president Mas per acceptar el càrrec: que no seré candidat a la Generalitat i que no vull cap càrrec a la direcció del partit».
Participà en la fundació del PDeCAT, però li molestaren les regles democràtiques del partit, concretament aquells articles dels estatuts que obligaven a fer primàries per escollir els candidats a les llistes. Per aquest motiu, quan arribaren les eleccions forçades del 21 de desembre de 2017, es tragué de la màniga JxCat, posà a dit els membres de les llistes i fins i tot es permeté el luxe de vetar a força guanyadors de les primàries fetes a les assembles comarcals del partit, com per exemple va succeir al Gironès i on el candidat guanyador ho va fer amb una diferència de més de 70 vots respecte al segon i va ser vetat. El sistema d'elecció digital es va repetir a les dues eleccions espanyoles següents. I mentrestant, des de fora, volgué imposar el seu pensament únic a l'independentisme, no acceptant cap altra via que no fos la seva i venjant-se contra aquells que van decidir votar a favor de la moció de censura per fer fora en Rajoy de La Moncloa.
Creà La Crida per no se sap ben bé què i la portà a un carreró sense sortida, i llavors pispà les sigles JxCat al PDeCAT i el convertí en un partit on ell és el president escollit pel 99,3% dels vots (això no passava ni a la Bulgària comunista) mentre destrossava l'independentisme de centre, provocant divisions en la postconvergència i incorporant oportunistes procedents de l'esquerra (molts d'ells anticonvergents de pro). Mentrestant tingué temps perquè un antic company seu d'El Punt li escrigués dos llibres on suposadament ens explicava la «seva veritat» i on es permetia censurar paràgrafs sencers, suposo que per a posar més intriga a la «novel·la».
