A la societat occidental d'avui la tendència a simplificar les coses està molt estesa. Per exemple per prendre decisions busquem mecanismes (algoritmes) que ens donin «la solució objectiva» a qualsevol problema, tenim mandra d'arriscar-nos, de prendre decisions. Per decidir preferim tenir una regla (si pot ser de «solució única») que una norma més general, més de sentit comú i haver d'arriscar-nos a prendre decisions. Volem algoritmes que triïn qui ha d'ocupar un lloc, que ens diguin qui mereix una subvenció, una beca, etc. De veritat pensen que hi ha una mesura «objectiva» per decidir aquestes coses? De jove no veia que en l'ensenyament de les matemàtiques, per exemple, només ens proposaven problemes de solució única. Amb el senzill que és posar problemes amb moltes solucions o sense solució o amb solució aproximada, la realitat està plena d'aquests problemes. Proposar trobar condicions que han de complir un nombre finit de variables sigui perquè hi hagin vàries solucions, sigui perquè aquesta sigui única o sigui perquè no n'hi hagi pot ser un problema molt formatiu per als estudiants i per desenvolupar el seu sentit crític.
Precisament en l'època de la IA crec que aquestes reflexions tenen molt sentit, ens hem de formular preguntes de l'estil, poden els sistemes d'IA donar-nos «la solució» a problemes? Donada la tendència actual a simplificar els problemes, a buscar solucions «objectives» i a voler evitar responsabilitats, no podem caure en la temptació de deixar que uns sistemes (algorismes) d'IA decideixin per nosaltres? Seria un greu error. La ciència i la tecnologia han avançat molt però serveixen pel que serveixen. Hi ha problemes (per exemple de càlcul) que tenen solució única i aquí els algorismes són eficaços i segurs però en problemes de decisions complexes (des de triar personal o atorgar subvencions o decidir qui guanya un concurs per fer una obra fins a decisions complexes com fer front a pandèmies com l'actual o crisis econòmiques) creure en «la solució» que ens dona un sistema computacional, algorisme, pot portar a errors importants. Els algorismes sols poden servir, com els experts, per suggerir solucions possibles acompanyades, si es donen les circumstàncies, de graus de fiabilitat i per això es parla d'ajudes a la decisió. Si davant d'un problema tenim una manera de modelar-lo i som capaços de trobar un raonament que ens doni possibles solucions, benvinguda sigui l'ajuda que ens dona. Si, a més a més, ens diu com ha arribat a cada una de les possibles solucions (podem seguir el raonament), podrem veure si ens convenç o no i podem decidir amb més coneixement.
En un recent article Daniel Innerarity parla de la relació entre les decisions que prenem o prenen els responsables públics i la Ciència. Explica que la Ciència explica moltes coses però, exceptuant casos de coneixement complet, mai dona «la resposta». Dona indicis, planteja preguntes, dona possibles sortides però no pot donar unes certeses que ella mateixa no té. També diu que quan estem en situacions d'inestabilitat com l'actual les persones tendim a demanar a la ciència certeses que no pot donar o a creure en solucions màgiques. Busquem defugir la complexitat dels problemes, i reduir-los, simplificar-los i creure en «solucions simples» quan els problemes són complexos. Òbviament estic a favor que experts donin la seva opinió però no que es consideri sense més que el que diu un expert sigui la solució científica. Quan els responsables públics diuen «seguim les recomanacions dels experts», s'ha de recelar, és molt millor quan diuen «després d'escoltar l'opinió dels experts». La vacuna de Putin, sense les proves necessàries, és un exemple d'utilització de la ciència. A Catalunya, amb la pandèmia, hem vist un exemple eloqüent. Recorden el científic Oriol Mitjà? Els dirigents independentistes el van posar en un pedestal, s'havia de fer el que ell deia, era l'únic que sabia les solucions i de cop va desaparèixer, va deixar de ser l'oracle per retornar a ser un investigador valuós amb les mateixes incerteses que la pròpia ciència mentre no tinguem vacuna. Els independentistes, amants del blanc o negre, el mostraren com el blanc per llençar contra el negre del malvat i equivocat Dr. Simón del Govern espanyol. Quan, fidel a la ciència, es va negar a jugar aquest paper, ja no servia. Que diferent del tàndem Illa-Simón, cadascú en el seu paper de polític i expert respectant els seus rols i fent feina sense criticar ningú. Ni Illa diu seguir sempre el que diu Simón i l'equip que l'envolta ni Simón pretén prendre decisions que no li corresponen. Abundant en aquestes idees, Shelley Taylor, neurocientífica, pionera en la investigació de «L'avarícia cognitiva» i premi fronteres de la ciència del BBVA2020, deia a «La contra» de La Vanguardia del 25/04: «El polític manipulador utilitza la nostra mandra sistemàtica i les seves dreceres per colar-nos els seus interessos com si fossin els de tots. Sap que tendim a reduir la realitat, complexa i diversa, a un còmode blanc o negre; a ells o nosaltres; al bo o el dolent, i així ens convertim en un ramat dòcil i estúpid. Per no ser xais no n'hi ha prou amb confiar només en el nostre propi seny per molt que discorrem; hem de tenir informació: no gaire, sinó bona: tan complexa i diversa com la pròpia realitat». A la Catalunya recent, desgraciadament, tenim un munt d'exemples que plasmen les idees de Taylor. Sigui Torra, Puigdemont o Junqueras simplificant constantment amb la cantarella del «si fóssim independents» o enfrontant monarquia corrupta espanyola i república virtual catalana paradisíaca en un joc infantil. I ja no diguem la família Pujol o la Borràs, que retornen als bons i dolents quan ens diuen que se'ls persegueix pel seu cognom o per les seves idees intentant camuflar els fets, que són els que són.
