Tot estudiant l'impacte de l'economia al món es percep que, a partir dels anys 70, el creixement s'ha produït en gran mesura a base de malmetre la natura. Hi ha un indicador anomenat Global Progress Indicator (GPI) que mesura el PIB dels països descomptant els costos de descontaminació de l'economia. Si es mira l'evolució d'aquest índex en comparació amb el PIB es percep que a partir dels anys 1978-79 va passar alguna cosa: el GPI mundial roman constant mentre que el PIB continua creixent. Saber què va passar en aquells anys pot ajudar a entendre les circumstàncies d'avui.
L'economia europea i nord-americana després de la guerra mundial va créixer a ritmes molt alts. França creixia entre el 5 i el 7% de forma constant fins que va arribar el xoc petrolier el 1973. A partir d'aquell any ja no va créixer mai més en aquells ritmes. Des de l'any 1945, fi de la Guerra Mundial, fins a l'any 1975 s'anomena aquest període els trenta anys gloriosos, pel creixement sostingut de les economies europees i americana. Això va ser així perquè a la fi de la guerra es van fer dos pactes molt importants. Un era el socialdemòcrata: la creació d'una economia més distributiva. L'altre era el pacte d'intercanvi entre països, l'acord de Bretton Woods pel qual el dòlar es lligava al valor de l'or i la resta de monedes es lligaven al dòlar. Les dues coses van donar molta estabilitat al món i el resultat va ser una millora substancial del benestar de la gent.
Però van passar coses que van canviar aquests acords. Una va ser la Guerra de Vietnam, que va portar Estats Units a necessitar més finançament del que podia tenir de forma ortodoxa. A partir d'aquí es va trencar l'acord de Bretton Woods i el dòlar ja no es va lligar a les reserves d'or i va perdre el seu valor físic, va deixar d'estar lligat al valor de l'economia americana. Es van començar a imprimir bitllets de dòlar per resoldre la demanda del tresor i això no va afectar de forma significativa la inflació d'Estats Units perquè, de fet, era la moneda de canvi internacional i la inflació era exportada arreu del món. Estats Units va descobrir així la forma de finançar els seus problemes: exportant inflació.
Van passar més coses encara. Al final dels trenta gloriosos els sindicats s'havien fet forts i les seves peticions i conflictes eren majúsculs. A Anglaterra ho va resoldre la primera ministra Margaret Thatcher, que va arribar al govern el 1979 i va protagonitzar un dur enfrontament amb els miners anglesos. A Estats Units ho va resoldre Ronald Reagan, que va arribar a la presidència el 1981 i va decidir acabar amb el poder sindical també amb forts enfrontaments. Però l'economia americana va descobrir que la immigració il·legal els permetia tenir treballadors amb baixos salaris. El canvi de rumb de Reagan va suposar que el 1982 el creixement passés de -1,8% el 1981 fins a 4,6% el 1982 i 7,2% el 1983. L'economia ja no va tornar a estar mai més per sota de zero fins a la crisi de 2009, on només hi va estar un any. Estats Units havia descobert com obtenir finançament infinit i com acotar les demandes salarials amb una entrada constant d'emigrants il·legals. Fins que això ja va ser insostenible socialment. Llavors va arribar la globalització: enlloc de produir dintre Estats Units amb treballadors il·legals s'anava a produir a la Xina on hi havia milers de milions de potencials treballadors amb salaris molt baixos.
El deute d'Estats Units va anar creixent a cada entrebanc que tenia l'economia. A partir de l'any 1982 hi va haver un primer augment, a partir de l'any 2001 amb la crisi de les «punt com» hi va haver el segon esglaó, a partir de la crisi de la subprime el tercer i avui assistim al quart.
El sistema s'ha tornat pervers completament. Per mantenir uns nivells de beneficis creixents les elits financeres necessiten que cada vegada hi hagi més deute. Perquè hi hagi creixement constant es necessita que cada vegada hi hagi més productivitat de capital i de treball, per la qual cosa cal produir cada vegada més coses, encara que la societat no les necessiti. I perquè els treballadors puguin comprar la producció que cada dia creix, cal que s'endeutin més per poder-ho fer.
És un bucle sense fi i sense sentit. Ho veiem aquests dies de pandèmia: en el moment que la gent deixa de consumir turisme, el transport i l'hostaleria cauen en picat. Si un dia la gent decideix consumir només el que és necessari, l'economia mundial s'enfonsarà del tot, cosa que pot passar qualsevol dia, potser com a conseqüència de la mateixa crisi pandèmica.
D'aquest model en dic l'economia de l'embut perquè l'embut és el deute que permet que ens vagin fent empassar productes i més productes, tal com s'alimenten les oques. El resultat és un fetge amb cirrosi, que acaba malament.
Si realment volem fer un model d'economia durable, sense salts mortals, cal que es retorni al sentit comú que hi havia abans de l'any 1975, sense més deute del necessari per construir i innovar, i es refacin els acords de canvi de moneda per evitar que hi hagi països que creixin a expenses d'altres fent trampes amb el canvi. Hem de deixar de ser oques.
