La fugida del Rei emèrit va ser una operació d'estat que va descol·locar molta gent, més encara quan la nota de comiat i la desaparició de Joan Carles I van anar acompanyades d'un secretisme absurd sobre el lloc on havia decidit marxar. Ara ja sabem on és, i la destinació escollida té tres característiques que acaben de perfilar amb tota lògica les pitjors impressions que ja en teníem: un país autocràtic que, si cal, protegirà el seu hoste enfront de tota mena de demandes d'extradició; un país que és a l'origen de la presumpta corrupció, amb els seus regals milionaris de xifres que fan rodar el cap de la gent normal i corrent; i un país que és el paradigma del luxe i l'ostentació, paradís daurat per a un monarca que, literalment, sempre ha viscut «com un rei».
Així, doncs, la destinació escollida ha acabat de deixar fora de joc els qui es veien obligats a pronunciar-s'hi, i el primer de tots el govern d'Espanya, que s'ha tret les puces del damunt i que ara, en boca de la seva ministra de Defensa, invoca la presumpció d'innocència: estranya conducta del presumpte innocent, aquesta de fugir tan lluny del seu país i del món on imperen les democràcies i els tractats d'extradició... Pel que fa a la premsa monàrquica, avergonyida, s'ha mostrat prou moderada davant la magnitud del desastre, intentant empetitir l'impacte de la notícia i corrent a posar mans per blindar el tallafocs al voltant del monarca regnant, un monarca que, segons ells, ni hauria tingut res a veure ni hauria sabut res, durant anys i panys, del capteniment del seu pare.
Com sempre, però, s'ha endut la palma d'aquesta reacció la premsa ultranacionalista espanyola, que ha captat de seguida que les actituds contràries al Rei emèrit podrien entendre's com una reivindicació republicana i, probablement, com un germen de destrucció, no sols del règim monàrquic, sinó de la unitat d'Espanya. I quan això està en perill, no hi valen tebiors ni mitjos silencis: tots a formar.
La nota esperpèntica, tanmateix, l'han posat una colla de polítics retirats que, amb un comunicat de fa pocs dies semblen voler justificar, per damunt de tot, la seva pròpia trajectòria personal, no fos cas que, criticant el rei fugit, es critiqués també la monarquia, la unitat d'Espanya i el règim polític sortit de la transició i el pacte constitucional de 1978. De la majoria dels signants podríem esperar-ho, ja que han estat sempre monàrquics i han militat a la dreta i a l'extrema dreta. La nota colorista, però, l'han posat els noms d'alguns antics càrrecs polítics que diuen o deien militar en el socialisme: el seu entusiasme monàrquic i nacionalista, certament, ha cridat l'atenció.
El comunicat d'aquests polítics retirats és breu i sosté una argumentació certament curiosa: creuen ells que mai no es podrà esborrar la tasca de suport de Joan Carles a la democràcia i a la nació espanyola, «so pena de una ingratitud social que nada bueno presagiaría del conjunto de la sociedad española». És a dir, els serveis prestats pel Rei emèrit i la integritat territorial de la pàtria han de poder obrir la porta a la impunitat més absoluta, present i futura. No hi ha corrupció, ni hi ha presumptes delictes, si el qui sembla que els ha comès o els pot cometre és la més alta magistratura espanyola, representant màxim de la unitat nacional. Llegir aquest comunicat i sostenir la tesi principal d'aquest comunicat esperpèntic fa caure la cara de vergonya, i que això hagi pogut ser emès i subscrit per gent tan significada diu molt sobre el pacte de 1978 i la situació actual de la democràcia espanyola.
