L'emèrit a l'emirat» ens porta a l'opereta amb la seva sonoritat de «Carlo Monte a Montecarlo». Té de l'obra de Jardiel Poncela i de Jacinto Guerrero l'al·literació i l'escenari de malbaratament.
Per la seva pròpia voluntat i el seu humor involuntari, Joan Carles I és, ara, un rei d'opereta emèrit i estranyat. L'últim acte d'aquesta figura històrica d'Espanya té una trama absurda amb una bella dona, diverses maletes de diners, un elefant, una patacada...
En la seva costa avall, quan la inèrcia corria més que els seus peus, va fer l'elecció equivocada entre «sortida discreta» i «fugida ridícula» i ara canta el rei emèrit entre un cor de prínceps aràbics de turbant, túnica i gel·labes, al confort del marbre polit i l'alta refrigeració que aïllen del desert que són els Emirats Àrabs Units, un país excedent en sorra, pedra i sol.
En aquesta monarquia federal constituïda sobre la major borsa de petroli del planeta, un riu de dòlars ha fet un camp de maniobres de la insostenibilitat ambiental i un laboratori arquitectònic de la verticalitat del qual han sortit ciutats pròsperes que recorren en cotxes d'alta gamma magnats servits per semiesclaus. Aquests milionaris patrocinen prínceps de la pilota i genets de la bicicleta als quals han arrencat la llengua per contracte perquè no parlin sobre la forma de vida d'un país en què es castiga amb fuetades, apallissament o presó el que aquí s'entén per sortir el cap de setmana.
Conegut el destí del Borbó, és urgent saber qui paga el compte, si es deu alguna cosa del minibar, perquè no és la primera vegada que Joan Carles renta aquesta brutícia medieval amb la seva imatge de monarca d'una democràcia europea i, si és possible, treure'l d'allà perquè el seu nou look de rei d'opereta no afecti el país que va regnar.
