Comunicar significa donar a conèixer alguna cosa, transmetre un missatge oral, visual o escrit. Comunicar-se adquireix un altre significat atès que també vol expressar relacionar-se, connectar, correspondre, conviure. La comunicació humana tracta de com ens comuniquen els éssers humans tot projectant en els altres els pensaments, sentiments, les il·lusions, de com influïm en els altres per realitzar accions específiques. No sols és llenguatge verbal sinó que també ens comuniquem amb gestos, silencis, mirades, moviments del cos, amb els rictus de la boca, les faccions de la cara i la tremolor de les mans.
Jean-Paul Sartre, en un drama dins del teatre de l'absurd, A porta tancada (1945), fou el primer que abordà la incapacitat dels humans per comunicar-se. En l'obra, dues dones i un home, aïllats i closos en un infern etern, els intents comunicatius dels personatges esdevenen eixorcs i fracassen quan un vol convèncer l'altre adoptant una falsa identitat, amb afany de mentir. Les paraules ja no diuen res, només serveixen per despullar-se i mostrar la seva ignomínia per acabar els tres sent víctimes i botxins d'ells mateixos. Saben qui són realment i no poden disfressar-se de bones persones. S'emmirallen i sempre conviuran parats en el temps. Mai avançaran, ni recularan, el diàleg amb pretensió persuasiva és ineficaç. La paraula ha deixat de ser una eina de transmissió d'idees; la comunicació serveix per torturar-se. L'infern és la incapacitat expressiva, la incomunicació absoluta.
Cada any, quan començava el curs d'Història de la Filosofia, després d'haver donat quatre pinzellades sobre el pensament filosòfic, llegíem a classe A porta tancada. Un noi i dues noies feien els papers, jo les veus en off. La comentava amb els estudiants i m'explicaven el que havien captat. La meva intenció era demostrar que la Filosofia no és un saber momificat, prehistòric, que no atén les qüestions reals d'actualitat.
Tanmateix, per a molts crítics de cinema la primera gran pel·lícula sobre el tema de la incomunicació humana va ser la de Roberto Rosellini T'estimaré sempre, ensems també origen del cinema modern i el bressol del que seria anys després La nouvelle vague francesa.
És la història d'un matrimoni anglès, estirats i flegmàtics, que no es diuen mai res perquè no tenen res a dir-se i sojornen en la bulliciosa i baladrera Nàpols, sempre festiva, sempre agitada, curulla de gent no parant mai de garlar. El contrast entre el món anglosaxó fred, inexpressiu, i el món del càlid, sorollós i esvalotat mediterrani és quasi violent. Els dos no es comuniquen i els napolitans no paren de comunicar-se, però no es diuen res significatiu per una mentalitat anglesa. Tampoc l'elegant parella distant i distingida, classista i senyorívola, s'entén amb els italians tan vulgars i supersticiosament creients. La incomunicació no és sols entre ells mateixos, sinó que també amb la realitat exterior que els envolta i els empresona.
Alguns directors de cinema europeus, Bergman, Antonionni, Rossellini, com els de La Nouvelle vague francesa François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Erich Rohmer, Alain Resnais, Louis Malle, Agnès Varda, van plantejar en algunes pel·lícules la incomunicació. En un film de Godard que he presentat en sessions de cinema-fòrum se sent el crit desesperat del protagonista, Jean Paul Belmondo: «Què puc dir? No sé què dir».
No és pas així el cinema de Federico Fellini, embolcallat amb la seva característica estètica barroca, aparentment improvisat i desendreçat, però on tot al final meravellosament s'ordena, cada peça ocupa el lloc que li correspon, però el seu cinema no ha tractat la incomunicació humana.
Tanmateix Fellini és un prodigi de xerradisses, i cap director l'ha superat en el sentit que ell no té res a dir, res a comunicar, però ningú com ell ha dit tan magistralment que no té res a dir; gaudí de la subtil habilitat fílmica d'explicar fabulosament que no sabia què explicar.
Hi ha un estudi sobre l'ús de la parla entre les dones i els homes que conclou que les primeres pronuncien unes 20.000 paraules al dia, mentre que els segons, unes 7.000. De petit en el meu poble una dona era coneguda amb el mal nom de «Xerrapeta» perquè era una màquina de xerrotejar, un cas de verbomania insuportable, igual passava amb una pagesa, «La Garrula», de qui també la gent fugia perquè clacava sense parar, fins deien que quan dormia també xerrava com un lloro.
La loquacitat femenina, segons uns experts neuròlegs, és deguda a un cervell més dotat per a la comunicació, atès que les àrees cerebrals relacionades amb la parla estan més proveïdes; no obstant això, altres esgrimeixen una raó psicològica: una compensació al deute històric de silencis obligats; la dona ha estrenat un sistema de signes, un codi de senyals lingüístics, que li havia estat prohibit, que sols utilitzava a la llar, i com que les relacions socials eren escasses o nul·les, més enllà de l'àmbit familiar no disposava de receptors o receptores per manifestar-lo.
L'argument científic no explica com la dona tradicionalment callada i submisa no posava en funcionament aquesta capacitat de parlar superior a la dels homes i per això es creu que la repressió va ser un element poderós, que coartà el llenguatge femení, especialment si la dona es trobava en un espai públic acompanyada o vigilada per l'home, i com que els espais socials reservats en exclusiva a les dones no existien, ella es comportava silent.
Els homes verbosos, aquells que garlen sense parar de temes insubstancials per demostrar-se que existeixen o es creuen interessants explicant la seva vida sempre, m'han resultat uns amoïnosos, pesats, i he fugit d'ells i he trencat la relació social.
Ànims i que tinguem sort!
