Lamenta amb tota raó un dels vicepresidents del Govern que la ultradreta no pari d'assetjar-lo a ell i la seva família allà on vagi o si es queda a casa. En això consisteix precisament l' escrache, que segons el llibre gros de l'Acadèmia és l'assetjament a un polític «que es realitza en el seu domicili o en algun lloc públic».

El que ara li passa a Pablo Iglesias ho va patir anys enrere una altra vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, subjecta a la intimidació d'una torba de les que llavors inauguraven aquests mètodes de bandes. La idea consistia a fer saber als assetjats que casa seva no estaria fora de perill d' escrachadores mentre no ho estiguessin les d'aquells propietaris amenaçats de desnonament per impagament de la hipoteca. Un jutge no va veure en aquella serenata cap delicte, sinó mer exercici de la llibertat d'expressió.

Encara que no ho sembli, es tracta d'una pràctica recent i importada des de l'altre costat de l'Atlàntic. Tot va començar fa cosa de set anys, quan el moviment hipotecari del 15-M, germen del que després seria Podem, va popularitzar l' escrache.

La tècnica havia estat llargament assajada ja a l'Argentina, on forma part del repertori dels sindicats del peronisme i, com a reacció, dels seus adversaris. Ja Borges, porteny genial, va explicar en el seu dia que els peronistes no són bons ni dolents: «Són», deia, «incorregibles».

Escrachar és un verb d'ús col·loquial a Argentina i Uruguai que tant podria procedir, etimològicament, del genovès scraca (escopir) com de l'italià schiacciare (aixafar, pressionar) o de l'anglès to scratch (esgarrapar, marcar). Es tracta exactament d'assenyalar, marcar i pressionar l'enemic polític per intimidar-lo.

No és l'únic costum que els nous polítics van portar d'Ultramar; però sí el més molest de tots, com potser comenci a advertir ara en el seu propi domicili i en el seu lloc de vacances el líder més destacat del grup. A més de l' escrache, aquells pioners de l'avui molt envellida «nova política» van introduir també un llenguatge aspre en els assossegats hàbits parlamentaris del bipartidisme.

Com tot acaba per enganxar-se, excepte la bellesa, semblava inevitable que aquestes tècniques intimidatòries s'encomanessin als ultres del bàndol de davant. Els uns i els altres coincideixen a apel·lar al que anomenen franquesa: aquest fi eufemisme del que sovint no és més que grolleria. No ha de ser casualitat que tant Podem com Vox reneguin igualment del que anomenen el «règim del 78», per diferents que, en la superfície, semblin les seves propostes.

La política dels extrems, de tan ingrat record a Espanya, dona ja símptomes d'esgotament, per fortuna. Els seus votants han començat a abandonar-los; i fins i tot els partits tradicionals es desprenen dels seus portaveus trenca i esquinça.

Potser els aficionats a les emocions fortes hagin arribat a la conclusió que la violència, encara que sigui verbal o gestual, no és d'esquerres ni de dretes. És, simplement, intolerable. Amb una mica de sort, fins i tot sembla possible que la política espanyola es lliuri per fi de l'insult, l' escrache i la xuleria que tant han vingut a embrutir el panorama de les relacions socials en aquest país.

Posats a importar hàbits d'altres nacions, millor que ens emportem la bellesa de la prosa de Borges i Cortázar o els tangos llibertaris de Santos Discépolo. Els extrems millor serà deixar-los per a les alineacions del futbol.