En situacions inèdites i tenses com les que estem vivint, hi ha conseqüències fàcils d'identificar i d'altres que no ho són tant. Aquestes últimes són les que en el fons ja hi eren, que palpitaven, s'intuïen, però semblava que no es manifestessin del tot perquè a vegades no encertaves a posar-hi nom. Potser una de les més devastadores, especialment perquè és de cocció lenta, és l'apatia. Si una cosa ha quedat clara aquests mesos és que hem sistematitzat nombroses desigualtats i disfuncions socials, de la mateixa manera que portes endins hem tingut molts (masses) moments per pensar sobre el que som i el que podríem perdre. En un costat de la balança, et pots sentir afortunat si tens uns mínims d'afecte, salut i recursos; en l'altre, et tornes més conscient que mai de qui no ho té, que acaba exercint de mirall de les teves inseguretats.
I enmig de tot això, l'apatia, aquesta sensació que algunes coses que abans t'interessaven molt ara no et motiven gens, que les restriccions t'han tornat recelós de les teves ocurrències i que la curiositat envers l'exterior s'ha tornat una simple observació estàtica. Després hi ha l'apatia resultant de la decepció, aquella que emana de veure com algunes persones que consideraves properes han mostrat la seva pitjor cara, o que picar pedra en alguns fronts de la teva vida no t'aporta res més que desil·lusions. T'arriba a semblar que si et quedes molt quiet no passarà res, perquè la resta de coses es continuaran movent facis el que facis i decideixis el que decideixis.
Però vaja, encara que pensis que el realisme és l'únic antídot que realment funciona per sostenir tot això, al final l'única manera de desafiar l'apatia és buscar aquella escletxa de bogeria que et permet esquerdar les rigideses de la realitat. Pensar que tot plegat és un fangar i ja ens arriba a mig cos no està renyit amb prendre-s'ho amb una mica d'humor i projectar-se en vides millors. Sí, l'apatia, entesa com a ésser viu, té una mica de raó: aquest món fa pocs mèrits perquè ens movem més del que ens demana. Però hi ha un cabró encara pitjor, que és el temps. Insisteix a avançar inexorablement, a recordar-nos que som finits i fixar-nos un horari per a gairebé tot. Al final l'excusa per moure's i deixar enrere patacades i decepcions és no haver de donar la raó al temps. Sabem que sempre i en qualsevol cas acabarà guanyant-nos la partida, però pel camí podem provar de rebel·lar-nos uns quants cops contra les seves tiranies.
