L'independentisme va prendre Messi de referent i, com diu Arcadi Espada, vam passar a ser una nació esportiva. Vam pensar que fer la independència era com fer-li un gol al Madrid i amb aquesta eufòria d'estadi anàvem fent manifestacions, demostracions, concerts i d'altres sanefes. Al final de cada una d'aquestes exhibicions, el president Mas sortia a dir, com un autèntic retardat mental, que «ens hem guanyat que ens deixin fer un referèndum». Tot ben forçat com les noies que fan veure que estimen els senyors rics que les passegen. Retòrica d'entrenador de Segona que ha perdut i a la roda de premsa diu que és una llàstima perquè el seu equip ha fet moltes ocasions. No és que barregéssim futbol i política, com per exemple féu Hitler amb els Jocs de Berlín per projectar el nazisme al món, sinó que com a pobres indigents intel·lectuals crèiem que el mateix mecanisme que servia per a una cosa serviria per a l'altra. Pep Guardiola ens va dir que ho aconseguiríem tot si ens llevàvem ben d'hora, ben d'hora. Un de Santpedor fent-se el que levita. Només ens faltava això.
El talent de Messi s'assemblava al talent que un país petit com Catalunya podia haver orientat cap a la dreta, cap a la producció, cap a la competitivitat. Un talent que en el cas de Messi servia per jugar a futbol però no per fer metàfores, i això va quedar tan clar amb els seus gols com en la tristesa amb què li anaren caient tots i casascun dels llençols de les fantasmades nacionals que li han volgut encolomar. Ben igualment, el talent de Catalunya servia per crear riquesa, llocs de treball, prosperitat, i per a una activitat política a la menuda, remenant per aquí i negociant per allà, que és la pròpia dels catalans; però de cap manera no servia per anar cap al xoc del tot o res, com ho prova el trist paper que hem fet, declarant independències sense defensar-les per acabar embolicant la troca autonomista, que és el que realment ens agrada.
Al final, tant Messi com Catalunya es van comportar com nens malcriats sense que cap adult els posés cap límit. Messi, convertit en un tirà, va anar malbaratant el talent, sense estilitzar-lo, sense donar-li forma, sense deixar-se ajudar a créixer i envoltant-se només de catifes per eixugar-se les sabates. El resultat ha estat indiscutible: en l'era que hem tingut el millor jugador del món, i probablement de la Història, el Madrid ha ampliat l'avantatge de Champions que ens duia, tal com Catalunya ha fet tots els ridículs possibles, s'ha empobrit, i la Barcelona que fou emergent, radiant, pletòrica, està començant a semblar tan vulgar, absurda i mediocre com Ada Colau.
Els nens petits sense límits poden fer molt de mal als altres, però sobretot se'n fan ells mateixos; els nens petits sense topalls acaben convertits en tirans pero ells són els primers perjudicats i la darrera Champions que va guanyar Messi fou just quan la directiva va deixar sol Luis Enrique en la seva guerra que tots dos tingueren. Quan l'independentisme va deixar de creure els grans, i va pensar-se que la Llei era una relíquia i que podien trepitjar els que no pensaven com ells, va començar la seva decadència, la seva derrota, el seu calvari de presó i fugida.
No són màrtirs d'Espanya. No són màrtirs de ningú, com no sigui de la seva estupidesa. Rajoy els ho va dir una i mil vegades: «No m'obliguin a fer el que no vull fer», i els nens sense límits se'ls van trobar tots de cop, a canvi de cap guany i de totes les humiliacions. Els nens sense límits que primer es van carregar un país sencer i després les seves pròpies vides, i les de les seves famílies. Com va dir Golda Meir als àrabs, «podem perdonar que mateu els nostres fills, però no que ens obligueu a matar els vostres», i aquesta és l'exacta i odiosa situació en què els independentistes han posat els catalans i la resta d'espanyols que simplement volíem conviure en pau i en llibertat, respectant les regles del joc i no aquest desori de caos i patiment que no beneficia ningú. No em provoca cap satisfacció veure com pren mal un nen, per moltes barrabassades que hagi fet.
Bartomeu, més que dimitir, hauria de fugir i no tornar a trepitjar mai més el Camp Nou. Torra hauria de convocar eleccions i demanar perdó als catalans. Però tots dos fan veure que marxen i es queden, diuen que ja en tenen prou però s'aferren a la poltrona per acabar d'arrambar durant el temps que els quedi. Messi vol marxar per vendre-li a qualsevol nou ric la seva decadència a preu d'estrella tal com Puigdemont sap que el seu poder s'apaga i crida a la confrontació intel·ligent, precisament ell, que va declarar la independència i en lloc de defensar-la com un patriota es va escapar com una rata, reconeixent que la seva declaració de fireta no tenia cap valor i que Catalunya continuava sent Espanya.
Messi i Catalunya. El Barça i l'independentisme. Una mateixa arrogància, una mateixa rebequeria, un mateix do menyspreat, una metàfora que els que volien fer-la han vist com els esclatava a les mans i nosaltres, que ni la volíem ni l'esperàvem, ens l'hem trobat servida en safata, rodona, exacta.
