Desatenció als malalts d'Alzheimer

Pere i Mercè Ferrer Mascort Cassà de la Selva

Els nens han d'anar a l'escola sí o sí, però els malalts d'Alzheimer seguiran desatesos perquè hi ha un virus. Com que no són gaires, és un problema sense importància per a l'administració. Que s'espavilin els familiars. Des del mes de març, és el seu problema.

La nostra mare té 88 anys d'edat i té diagnosticat l'Alzheimer des del 2010. Durant aquests 10 anys la malaltia no ha deixat d'avançar tot i la medicació. Té reconegut des del 2013 un grau II de dependència, tot i que ara potser seria més alt.

Dormia al seu domicili acompanyada per la seva neta i el seu marit, i anava al centre de dia a fer activitats amb altres usuaris i cuidadors. Els caps de setmana està amb els fills. Va ser així fins al 13 de març, que es va dictar el confinament i es va tancar el centre. En aquell moment tothom ho va entendre. I més tenint en compte que el centre de dia d'aquest municipi comparteix instal·lacions amb la residència geriàtrica.

Aquest trencament d'hàbits ha fet empitjorar l'Alzheimer, cosa que fa que quants més dies passen més difícil sigui conviure-hi. Això ja ha generat tensions i problemes familiars. Si no ho solucionem aviat, potser necessitarem ajut terapèutic nosaltres.

Els serveis socials n'han fet un seguiment telefònic, atès que no era possible fer res més. El que costa d'entendre és que amb gairebé mig any encara no s'hagi trobat cap solució.

Hem exposat el problema a l'alcalde, als serveis socials, als administradors del Centre i a la Fundació Pasqual Maragall. Tots ens responen amb bones paraules però no aporten solucions. Han preparat el local on es feia rehabilitació per usar-lo de centre de dia, però no ho poden posar en marxa perquè estan pendents de l'aprovació per part de diferents administracions, cosa que ho fa allargar sense saber fins quan. Hi ha qui diu que és un contenciós amb l'empresa que fa la rehabilitació.

Qui no hagi conviscut amb un dement a la família no és conscient de la gravetat del problema que tenim. Mentrestant, ho anem gestionant com podem, i amb la incertesa afegida de no saber què passarà quan acabem les vacances. Ens sentim completament desatesos. Creiem que és molt important que les institucions siguin conscients de la gravetat d'aquest problema. Som pocs, però amb un problema gravíssim que no s'està atenent.

Tenim la sensació que qui té capacitat de decisió no coneix la dificultat que patim. Que creu que és un problema del nivell d'un nen sense casal d'estiu.

Un problema social a resoldre

LluÍs Cipres Paltre l'escala

Interessant i oportú article del Sr. Ilm. Fernando Lacaba sobre la usurpació d'habitatge (ocupació en solem dir).

El títol és molt apropiat: «Problema social». La manca d'habitatge és la manifestació més acerba de l'exclusió social.

Tota la riquesa de país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l'interès general, defensem el dret a la propietat privada i la funció social d'aquests drets.

Reconeix el magistrat el dret a un habitatge digne i adequat que té tota persona, però aquest dret són les Administracions Públiques qui l'han de garantir regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació. Parla del Dret Penal i del Dret Civil. No acabarem havent d'anar al Contenciós Administratiu?

El Parlament definia el que és un «habitatge buit». Al desnonament exprés de 2018, les entitats jurídiques amb ànim de lucre quedaven excloses.

Cala Montgó limita més la zona de fondeig

Carles Font Planella Cala Montgó. L'ESCALA

Mitjançant unes boies indicadores aquest estiu s'ha prohibit el fondeig de les embarcacions a cala Montgó. La intenció és protegir la tan valuosa posidònia oceànica. La idea és bona, però cala Montgó és un port natural i si no es destinen més recursos com una embarcació tot el dia, és molt complicada la seva eficàcia.

A l'estiu i durant tot l'any, cala Montgó, per la seva immensitat, és visitada i és refugi d'embarcacions grans de tot tipus. Sovint el nombre de visites no poden amarrar-se a les boies de pagament de la platja i han de fondejar per la cala.

Aquestes boies indicadores són insuficients i són interpretades com boies de fondeig. Són arrancades o arrossegades per embarcacions que hi amarren.

Constantment entren embarcacions a la cala i fondejant sense saber aquesta restricció, per tant, per al correcte funcionament caldria una embarcació tot el dia i destinar recursos, que crec no tenim.

Aquest esforç se'n va tot en orris quan els forts temporals de llevant, com el darrer Gloria, entren directes a la cala i arrasen la posidònia o bé la sorra sepulta la posidònia i l'elimina. És un cicle natural. En aquest indret el temporal llaura el camp i després la posidònia surt més fenosa i gran que mai.

Aquí, entrem en la controvèrsia de quin grau d'incidència del fondeig esporàdic i del temporal afecta la posidònia de cala Montgó. Port natural, que la posidònia ha sobreviscut fins avui.

Si prenem iniciatives, fem-ho bé, perquè si no només fem que confondre la gent.