27 de agost de 2020
27.08.2020
Diari de Girona

Tot el que és valuós

26.08.2020 | 23:34
Tot el que és valuós

En alguna ocasió he afirmat que tots som fills de les nostres idees, és a dir, de la nostra imaginació; la qual cosa inclou uns límits, un horitzó i una llum determinada. Les comunitats es mantenen unides d'acord a unes creences que es nodreixen d'un passat compartit i miren cap a un futur prometedor. D'aquí el valor del que pensem. Quan les idees es deslliguen de qualsevol noció de veritat o d'un sentit magnànim de la justícia, els resultats són catastròfics. Per descomptat que no parlo d'intencions –tothom anhela el bé en abstracte, tothom desitja la justícia–, sinó de la traducció pràctica d'aquestes idees, de la realitat que creen al seu voltant. Com integrem al diferent, com el fem partícip dels nostres béns i com aconseguim que la pluralitat es converteixi en una oportunitat i no en una amenaça són preguntes més crucials que la prolixa verborrea amb la qual el credo de torn ens convida a la superioritat moral. I és la imaginació precisament la que ens permet trencar les estretes barreres del nostre grup i posar-nos al lloc de l'altre. És la imaginació la que fa possible l'amistat i és l'amistat la que fa possible una política noble. Per referir-se a aquesta noblesa els romans van utilitzar el terme liberalitas, que ve a designar aquesta generositat amb els altres.

Ser fills de les nostres idees suposa, per tant, preguntar-se per la qualitat de les mateixes: com entenem la naturalesa humana? Caiem fàcilment en la distinció entre amic i enemic, entre nosaltres i ells, entre casta i poble? Ens sembla adequat que qualsevol poder –sigui democràtic o no– ens faci estrangers a casa nostra, com pretenen els nous tribalismes? En contemplar-nos al mirall, què veiem? Una societat on s'educa en la rancúnia, l'auto-odi i la divisió o una que assumeix les seves ferides i les cicatritza? Una societat presa del fatalisme o una que manté, contra vent i marea, la llavor de l'esperança? Fem-nos aquestes preguntes sense perseguir l'aplaudiment fàcil dels justiciers, que només busquen la condemna de l'home. Fem-ho assumint que, quan en una societat comença a niar el despit i el ressentiment, l'autèntic horitzó de la seva esperança s'enfosqueix: no es converteix en un país millor sinó en un lloc decididament pitjor. De la llum a l'ombra només hi ha un pas, que és una manera de mirar. Es diria que la nostra mirada revela més que oculta. O això crec. Si el sentit de la nostra mirada divideix la societat en dos per qüestions ideològiques, lingüístiques, identitàries o nacionals, la conseqüència serà un empobriment de la nostra humanitat comuna. La guerra cultural en què portem anys immersos va d'això, no de millorar la democràcia. La seva clau és la puresa –una puresa fictícia, violenta, excloent– enfront d'una democràcia que se sap imperfecta però no mesquina, fràgil però no cínica.

Les nostres idees compten, perquè cap democràcia pot sostenir-se sobre la puresa, la mesquinesa i el cinisme. Cap pot prosperar sobre la rancúnia, el ressentiment, el sentimentalisme i l'egoisme. De fet, si hagués de definir l'essència de la democràcia en una sola paraula parlaria de generositat: generositat com a forma de respecte i lleialtat, generositat que escolta i espera, generositat que ni trivialitza els morts ni els vius. Una generositat que constitueix l'humus fèrtil de tot el que és valuós per a l'ésser humà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook