En alguna ocasió he afirmat que tots som fills de les nostres idees, és a dir, de la nostra imaginació; la qual cosa inclou uns límits, un horitzó i una llum determinada. Les comunitats es mantenen unides d'acord a unes creences que es nodreixen d'un passat compartit i miren cap a un futur prometedor. D'aquí el valor del que pensem. Quan les idees es deslliguen de qualsevol noció de veritat o d'un sentit magnànim de la justícia, els resultats són catastròfics. Per descomptat que no parlo d'intencions -tothom anhela el bé en abstracte, tothom desitja la justícia-, sinó de la traducció pràctica d'aquestes idees, de la realitat que creen al seu voltant. Com integrem al diferent, com el fem partícip dels nostres béns i com aconseguim que la pluralitat es converteixi en una oportunitat i no en una amenaça són preguntes més crucials que la prolixa verborrea amb la qual el credo de torn ens convida a la superioritat moral. I és la imaginació precisament la que ens permet trencar les estretes barreres del nostre grup i posar-nos al lloc de l'altre. És la imaginació la que fa possible l'amistat i és l'amistat la que fa possible una política noble. Per referir-se a aquesta noblesa els romans van utilitzar el terme liberalitas, que ve a designar aquesta generositat amb els altres.
Ser fills de les nostres idees suposa, per tant, preguntar-se per la qualitat de les mateixes: com entenem la naturalesa humana? Caiem fàcilment en la distinció entre amic i enemic, entre nosaltres i ells, entre casta i poble? Ens sembla adequat que qualsevol poder -sigui democràtic o no- ens faci estrangers a casa nostra, com pretenen els nous tribalismes? En contemplar-nos al mirall, què veiem? Una societat on s'educa en la rancúnia, l'auto-odi i la divisió o una que assumeix les seves ferides i les cicatritza? Una societat presa del fatalisme o una que manté, contra vent i marea, la llavor de l'esperança? Fem-nos aquestes preguntes sense perseguir l'aplaudiment fàcil dels justiciers, que només busquen la condemna de l'home. Fem-ho assumint que, quan en una societat comença a niar el despit i el ressentiment, l'autèntic horitzó de la seva esperança s'enfosqueix: no es converteix en un país millor sinó en un lloc decididament pitjor. De la llum a l'ombra només hi ha un pas, que és una manera de mirar. Es diria que la nostra mirada revela més que oculta. O això crec. Si el sentit de la nostra mirada divideix la societat en dos per qüestions ideològiques, lingüístiques, identitàries o nacionals, la conseqüència serà un empobriment de la nostra humanitat comuna. La guerra cultural en què portem anys immersos va d'això, no de millorar la democràcia. La seva clau és la puresa -una puresa fictícia, violenta, excloent- enfront d'una democràcia que se sap imperfecta però no mesquina, fràgil però no cínica.
Les nostres idees compten, perquè cap democràcia pot sostenir-se sobre la puresa, la mesquinesa i el cinisme. Cap pot prosperar sobre la rancúnia, el ressentiment, el sentimentalisme i l'egoisme. De fet, si hagués de definir l'essència de la democràcia en una sola paraula parlaria de generositat: generositat com a forma de respecte i lleialtat, generositat que escolta i espera, generositat que ni trivialitza els morts ni els vius. Una generositat que constitueix l'humus fèrtil de tot el que és valuós per a l'ésser humà.
