Vivim moments de gran confusió, de desconcert total. Les informacions són contradictòries i en un sol dia poden ser molt alarmants i també tranquil·litzadores. El coronavirus ha trasbalsat les nostres vides, ha capgirat l'ordre de les prioritats i ha desenfocat totes les altres qüestions per situar-se en el centre de la voràgine informativa. Malgrat la superació de l'estat d'alarma i el desconfinament pràcticament total, les estadístiques del contagi dominen l'escena informativa.

Mesurem la situació en funció de la referència del mes de març, quan va començar l'estat d'alarma i el confinament pràcticament total. És cert que ara estem més preparats i que la tensió del sistema hospitalari és menor, que el número de defuncions ha baixat i que l'increment de les proves ajuda a relativitzar l'impacte estadístic dels positius. Així i tot han fallat estrepitosament les previsions que duien a parlar d'un estiu plàcid, d'un aplanament gairebé total del risc i de la corba i que alertaven del risc d'un rebrot de tardor-hivern que com a tal no ha marxat del panorama actual. Els més pessimistes auguren un nou confinament a la tardor i asseguren que amb les mesures actuals no n'hi haurà prou per reduir el risc de contagi.

Amb aquest panorama ressorgeixen les pors comprensibles i a mesura que s'acosta el final de les vacances laborals i l'inici del curs escolar es dibuixen tota mena d'incerteses a l'horitzó. És indutable que el dilema entre salut i economia avala plantejaments poc realistes sobre el futur immediat. Sobretot perquè amb els nervis a flor de pell no és gens difícil de fer demagògia amb la situació que es retroalimenta des de dos catastrofismes oposats: els que creuen que és imminent el col·lapse i l'ensorrament de l'economia productiva i els que ho supediten tot a evitar el contagi i fins i tot s'estimarien més la catàstrofe econòmica abans que tractar de reprendre amb una certa normalitat el calendari de la represa.

Situats a aquest punt sembla clar que tots els sectors que en el temps de l'estat d'alarma van ser considerats essencials i van continuar treballant ho tornaran a fer amb normalitat. En aquell moment es va dibuixar una estranya geografia laboral: la indústria i la distribució treballaven i el comerç, l'administració i els serveis no treballaven; als polígons es treballava i a les oficines no, probablement perquè era més fàcil de trobar alternatives en el teletreball. Les ciutats van viure dies fantasmagòrics.

Ara durant un parell de mesos hem viscut una certa ficció. Amb matisos, és clar, que han afectat alguns territoris objecte de nou confinament quan s'estava en la fase de represa. Però en general, amb comportaments de tota mena, però si bé és veritat que el turisme internacional ha punxat, és veritat també que els restaurants i les platges són plens, que Barcelona s'ha mig buidat i que les diverses zones costaneres i de muntanya de moda tenen aquests dies un aire de plenitud i de normalitat.

És aquesta normalitat aparent la que ens interpel·la. Si hem pogut estar junts, no pas atapeïts, a les platges, quin motiu hi ha per no plantejar a fons una represa total tant de l'activitat productiva com de l'activitat administrativa, els serveis i el comerç. La prova del nou serà l'educació en totes les seves facetes, primària, secundària i superior. Aquesta és una qüestió crucial que no sembla pas que estigui ben encarada. La decisió de fons sembla presa: hi haurà escoles obertes i retorn a l'activitat presencial amb cauteles.

Però les pors en aquest camp incideixen en les ràtios (número raonable d'alumnes per classe), en el número de docents i les incidències de l'ampliació de plantilles en el rebaix de les ràtios, i les pors variables dels col·lectius de la comunitat educativa: pares i mestres, amb posicions molt matisades. N'hi ha que veuen imperatiu el retorn a la normalitat, n'hi ha en canvi que no ho veuen clar i volen instruments, en el cas de les famílies, per a alliberar un dels tutors de les obligacions laborals i afavorir un semiconfinament domèstic. S'hi afegeix una demanda d'ampliació d'espais però aquí els que en saben i tenen responsabilitats haurien de saber que amb els mateixos espais i un ús intel·ligent dels horaris es poden duplicar les prestacions dels equipaments sense posar-los a prova d'una sobreocupació no desitjable.

La qüestió és que la càrrega de la prova recau no pas en els sectors directament implicats en la represa sinó en els responsables que han de donar les informacions adequades i han de proveir els arguments per a fonamentar les decisions més sòlides. Tal com estan les coses és preferible equivocar-se que transitar pels camins pantanosos de l'ambigüitat.

Els ingredients del problema són clars: hem fabricat una normalitat fictícia feta a mida de la recuperació econòmica dels sectors més tocats del comerç i del turisme però no trigarem gaire a canviar les regles del joc per tornar a un estat de prenormalitat que alimentarà tota mena d'excessos i de perversions, d'inèrcies i de resistències.

Es diu que obrirem les escoles però no hi ha convicció en aquestes informacions, es diu que la cultura no se n'ha de ressentir però es posen tota mena de restriccions anòmales a sectors del tot inofensius davant dels riscos de contagi. Haurem mantingut les platjes plenes i els cinemes o els teatres buits. La manca de directrius clares haurà alimentat la discrecionalitat i haurà liquidat el crèdit dels que ens haurien de convèncer de la necessitat de determinades mesures.

A aquestes alçades de la situació és legítim reclamar claredat, coherència, transparència, informació i decisió. D'acord que les coses canvien a un ritme inesperat i que empitjoren quan no ens ho imaginàvem, però és preferible equivocar-se i rectificar que donar la impressió que en una emergència greu estem improvisant aleatòriament sense unes coordenades clares.

Hi ha una darrera qüestió que afecta les pautes de comportament social de la ciutadania. En les fases de ple confinament és evident que el conjunt de la societat es va comportar d'una forma disciplinada i cívica, mentre que en aquesta fase de normalitat anòmala i precària d'ara les transgressions són constants i no sembla que s'hi posi fre amb autoritat. Amb discursos moralitzants no n'hi ha prou; responsabilitat, autoritat i exemplaritat són condicions indispensables per a la governació eficaç de la immediatesa.