Cartes

Josep Tero cantautor

Músics Associats de la Garrotxa, en gest contra la por i en favor de la música, m'ha convocat recentment per cantar en un dels millors espais sonors de les ­«terres de Girona»: l'espai Torín, obra d'Aranda, Pigem i Vilalta, arquitectes innovadors i savis, i sobretot exigents quant a la finalitat d'aquest auditori en què el so es projecta diàfan i sense la reverberació que tan sovint pot fer malbé un concert.

L'equip tècnic, doncs, resolgué impecablement el seu treball en molt bones condicions, i el meu públic pogué assaborir l'emoció que es desprèn de les cançons que enregistro ara per al meu 11è CD (Fugir i salvar-se), sobre músiques sefardites, balades de Raimon de Miraval (S.XII) i textos de trobairitz i trobadors.

Aquell vespre, però, una sensació mai viscuda afegia -a cada cançó- una percepció desconeguda envers el somriure silenciós de cadascun dels rostres expectants i distants... el que la mascareta reprimeix i amaga, i que feliçment es trencà a Olot quan, després dels setanta minuts del recital, tots es posaren drets i demanaren més cançons.

La burilla i les deixalles

Albert Altés Segura llançà

No fumo i no tinc res en contra dels fumadors. Però el que no puc acceptar és veure des del meu cotxe que davant meu algú llença la seva burilla a la carretera sense apagar!

Perdoneu, però per a mi no hi ha cap excusa en el fet de no apagar una burilla. Llavors, mentre segueixo el viatge, espero que no hi hagi cap incendi darrere meu, però no puc entendre el fumador que ha fet aquest acte tan cruel. Què li passa pel cap? No ha pensat a apagar-la? No m'ho crec.

Vivim uns temps que la natura s'aguanta per un fil! Més incendis són terribles. Tothom ho sap! Un tècnic em deia que la burilla encesa, en caure a la carretera, s'apaga... I què? -li vaig dir jo! Tant costa apagar-la? No cal arriscar-se.

Tampoc entenc les deixalles que em trobo a les platges i a les roques. En aquest cas, els autors deuen pensar que el mar ja se les «menjarà»... quan som nosaltres que finalment ho farem en consumir peix o marisc! Està demostrat.

Tot plegat em deixa molt trist. Si no espavilem, acabarem malament. No entenc que encara avui hagi d'escriure aquesta carta...

Un virus ens indica el camí

Joaquín durall banyoles

Un virus ens està obrint el camí als humans per dir-nos per on hem d'anar. S'han acabat les arbitrarietats, els capricis i els mals enfocaments. La raça humana ha de coincidir amb les cotes a agafar; s'han acabat les decisions intranscendents. La lluita contra el coronavirus és universal. No només veurem millor que cal triar com a idioma universal el millor que hagi pogut donar la biodiversitat, sinó que veurem quin és el millor enfocament contra aquest fantasma invisible que ens mata: la COVID-19. Cal empassar-se l'orgull de voler ser el que volem ser, de treure el nostre amor propi fins per sota la camisa, unir esforços i lluitar massivament contra l'enemic comú, que és aquest maleït virus. De res serveix ser rus o americà o japonès, si s'ha de fer una guerra comuna contra un enemic universal. Cal aprofitar i abolir totes les fronteres del món i avançar cap a la nostra conveniència, que no hem sabut veure sense el beneït virus en qüestió.

Presumpció d'innocència

Raül Servent i Tarrfagona SANT FELIU DE GUÍXOLS

Cert que no s'és culpable fins que els tribunals de justícia decideixin el contrari, ara bé, quan hi ha tantes proves i evidències, la «presumpció d'innocència» no deixa de ser una frase feta, un recurs retòric...