La derrota

Fa temps que parlo de la derrota. En parlava ja poc abans del referèndum del Primer d'Octubre, advertint que unes forces concretes i documentades ens estaven covant la neoautonomia. El que va semblar la victòria de poder votar la llibertat del país es va transformar en derrota quan els líders processistes van ser incapaços de consumar el seu resultat i les promeses que hi anaven lligades. Paradoxalment, els catalans postreferèndum hem cregut no solament que anàvem guanyant sinó que teníem raó, i que tot ho havíem de tenir pagat pel mer fet de ser catalans.

A mesura que ens hem anat enfonsant en la derrota, la decadència catalana s'ha anat desplegant. Ha quedat palès que el 2017 no ha estat l'hora de la plenitud nacional, ans una tercera hora zero comparable al 1714 i el 1939. La crisi del coronavirus no ha fet altra cosa que accentuar i accelerar les contradiccions i l'engranatge de la derrota i la repressió espanyola. Quan el miratge d'haver guanyat -qui no recorda el ridiculíssim llibre de Francesc-Marc Álvaro Per què hem guanyat- s'ha esvaït a fi de bé, els catalans ens hem aferrat a la moral i l'estètica per tal de justificar els nostres errors, exonerar els nostres traïdors, i preservar l'aparença del tenir raó i la falsa normalitat després del 2017.

Tanmateix, la derrota tot ho encalça. Fins i tot en un tema tan nostrat com el futbol. Els dos equips catalans insígnia, el Barça i el Girona, han quedat dolorosament escombrats en les competicions esportives. En el cas del Barça, les derrotes han estat encara més humiliants tot convertint la glòria d'anys passats en una ombra fugissera. Ja no parlo d'aquell club amb domicili social a Catalunya i que tampoc s'ha salvat de la derrota dels catalans i ens ha fet un favor tot baixant a segona divisió.

És possible que els catalans s'adonin de la dimensió de la derrota quan tot se'ns desfaci a les mans i les poques restes de la Catalunya guanyadora que encara queden hagin expirat. En realitat, premsa, polítics, poders fàctics i la metròpoli espanyola fa anys que ens volen fer creure que la derrota és la nova normalitat dels catalans. Per la seva banda, els responsables últims de convertir el Primer d'Octubre en una derrota i de destruir Catalunya ens continuaran parlant amb llenguatge èpic per tal de mantenir les magres engrunes de poder i, al capdavall, comprar la tranquil·litat de la colònia mitjançant pobresa-per-a-tothom i disciplinament social.

Cap país pot viure de derrotes que haurien pogut ser victòries. Els països viuen de victòries i les derrotes queden ben amagadetes. Només els països derrotats, conquerits i colonitzats es llepen constantment les ferides del passat i les fan servir per justificar el seu present decadent. Un cas excel·lent és el d'Alemanya, encara avui colònia americana a Europa. Els teutons es llepen les ferides i entonen planys pels seus crims de guerra per justificar el fet que Breslau, Danzig, Königsberg, Memel, Reichenberg, Estrasburg o Viena no siguin part integral d'Alemanya. Els catalans ens llepem la ferida del Primer d'Octubre per mantenir intacte el poder colonial de la neoautonomia.

Potser, ara que Messi se'n va, l'inconscient col·lectiu dels catalans anirà assumint que la derrota del 2017 va de veres, que la decadència catalana és de debò, i que hem estat vivint en una psicosi nacional anomenada procés. Sense el procés, l'independentisme fa almenys 8 anys que hauria guanyat la llibertat nacional tot destruint l'ordre dels partits autonòmics i la Generalitat. En darrer terme, el procés és la causa final de la nostra derrota i de la decadència: tot va començar allà.

Les energies d'un poble no es poden canalitzar. Tot el que sigui canalitzat (pel poder) serà destruït i manipulat. A l'independentisme li va passar això i el poble català -unionistes i colons inclosos- ho van acceptar de manera entusiasta.

Com acabo dient sempre, ara és l'hora de retornar al mas interior que tot català porta dins. Allí, des dels marges, podrem reconstruir la nació, refer l'independentisme i, tal volta, crear un nou Messi.