Ser espanyol és viure més tard. Ho descobreixes quan deixes el país i ets l'últim en esmorzar i, sense sortir de casa, quan veus als alemanys posant les tovalloles a les hamaques de la platja quan encara t'estàs treient les lleganyes a la cambra de bany. L'espanyol distingeix el dia de la nit com el maniqueu el bé del mal i obeeix els preceptes d'un i una altra fins i tot a l'estiu quan no impera l'horari de treball. Viure tard i distingir rotundament el dia de la nit causen la nostra esclerosi horària.
L'horari ens determina tant que l'estiu del covid ha perjudicat l'oci nocturn espanyol. L'administració ha diagnosticat que el que es fa dins dels locals d'oci nocturn beneficia més el coronavirus que la societat, i els empresaris del ram han estimat que les mesures de l'administració els perjudiquen més a ells que al coronavirus. A l'hora d'argumentar en favor dels seus interessos, els empresaris mai parlen del que succeeix en els seus locals, sinó de l'hora en què succeeix. «No entenem per què el coronavirus és més perjudicial a les dues del matí que a la una», diuen i no els faltaria raó (ja que el covid no té rellotge) si l'horari no regís rígidament els costums de l'espanyol quan descansa.
El sector de l'oci nocturn és conscient que ven més nocturnitat que oci. Explota el temps de la nit com el xiringuito l'espai de la platja. El que ofereix amb la lluna se serveix a ple sol, però els seus clients paguen per alcohol i música, però compren nocturnitat, que és el que cobreix una forma de relacionar-se amb major proximitat i menys inhibició. És moment de recordar que l'oci nocturn és una feliç conseqüència de l'invent de l'electricitat i que en la seva curta història no sempre es va practicar tan de matinada com ara, quan l'hora de tancament que imposa l'administració coincideix gairebé amb la d'obertura. A l'administració li correspon la tasca sanitària, a les empreses i als seus clients ajustar l'oferta. El de les ajudes si es pot negociar.
