A mesura que la pandèmia va avançant anem veient que la fi de la crisi queda cada vegada més lluny. Parlem de vacunes a final d'any, de represa de la normalitat abans de l'estiu vinent, i de retorn a la normalitat aèria cap a l'any 2025. Com més veiem, més ens adonem que l'economia del retorn no serà igual que era abans. I com més reflexionem, més veiem que el que està passant és que s'està aprofundint una crisi que ja havia començat mesos abans de la pandèmia.
Direm adeu als grans avions que van d'una punta a una altra de la Terra, Emmanuel Macron parla obertament de re-localització de tota l'activitat que va marxar amb la globalització; Gonzalo Bernardos, catedràtic d'economia de la UB, parla d'emetre deute amb la intenció de no pagar-lo... es fan propostes sense un rumb definit, en un mar d'incertesa. Però ja hi ha coses que podem intuir. Si tot el trànsit internacional afluixa en viatges llargs, a Catalunya i a Espanya ens pot afectar amb una pèrdua del 10% del PIB. En paraules que entenguem tots, vol dir que haurem perdut riquesa en un 10% que, si fos de forma homogènia, voldria dir que perdrem el 10% del que cobrem cada mes. Gairebé tothom hauria de perdre més de 100 euros cada mes. Com que no serà així, uns no perdran res en la seva nòmina, altres perdran la feina i tots perdrem serveis públics en forma de salut, ensenyament i ajuda social.
Aquest estiu hem estat immersos en el debat sobre si els joves i la població en general feia els deures amb les precaucions de contagi. A la lleugeresa dels arguments per no sentir-se obligat a prendre precaucions hi van associades conseqüències pel futur. En el cas dels joves, una pèrdua de llocs de feina i una major precarització. A la nostra empresa, 85 persones hem treballat durant tots els mesos des de març i, tot i algun ensurt, no hi ha hagut cap cas de contagi en aquests sis mesos. És clar que les condicions del treball amb molt volum i renovació d'aire en els edificis, amb separació entre els llocs de treball, faciliten el baix contagi. Però imagineu ara un grup de mecànics fent una reparació amb poc espai de forma que s'han de tocar forçosament. De moments crítics n'hi ha hagut, però hem continuat sense contagis. Segurament la raó es troba en l'exemplar responsabilitat individual, en tenir clar que cal prendre totes les mesures possibles en cada moment.
Ser responsable serà la clau del futur. Veiem ara el que passa amb els ERTOs. És una mesura imprescindible per reprendre l'activitat després de la crisi. Però també és una trampa perquè en totes aquelles activitats que no es puguin reobrir caldrà que empresaris i treballadors espavilin per trobar solucions a la seva situació, cosa que demana un esforç mental d'adaptació que pot quedar emmascarat per les solucions immediates com els ERTOs. Mentre l'ERTO protegeix, també dificulta alhora que es faci aquest esforç d'adaptació, perdent un temps que acabarà sent preciós. Per això és imprescindible que, en cada cas, es faci un exercici de cercar quina solució hi pot haver pel mitjà termini. Cal estudiar si hi ha possibilitats d'expansió a nous mercats, millora de productes i de serveis, si hi ha possibilitats d'integrar tecnologies del propi sector o de forma transversal d'altres sectors, i invertir si és possible. No sortirem d'aquí sense fer millores estructurals.
Per això és imprescindible que els empresaris comencin a escriure projectes que caldrà tenir a punt per si un dia arriben ajudes d'Europa per fer aquest camí. Aquestes setmanes he pogut veure com partides importants de l'administració espanyola es quedaven sense atorgar per manca de projectes, xifra que al final ha vingut a Catalunya, on sí que n'hi ha. Això passarà d'aquí a uns mesos: veurem tècnics de l'administració trucant a les empreses en busca de projectes on dirigir les ajudes d'inversió. I això mateix podria passar amb la formació: no hi haurà nous treballs sense formació professional, un àmbit on hem de multiplicar l'oferta, no per dos o per tres, sinó segurament per deu. Citaré algunes especialitats que necessitarem més: programació, energies renovables, rehabilitació d'habitatges, logística, comerç internacional, regulació i robòtica, programació BIM per arquitectura, tècnics de laboratori alimentari, mecatrònica...
La crisi la tenim davant i les sortides també les podem començar a veure. Ara falta que cadascú adopti la responsabilitat que li toca per fer el camí. Els empresaris hem de fer aquest plantejament, hem d'insistir amb l'administració que el camí el recorrerem plegats, en col·laboració, cosa que ja fem a la Garrotxa amb notables èxits com el desplegament de la fibra òptica. Però cal anar més lluny. No pot ser que 16 alumnes de 42 no puguin cursar el grau superior d'automatisme i robòtica en un institut perquè no hi ha prou places. No pot ser que es posin entrebancs a la implantació d'energies renovables, siguin locals de certs ajuntaments, siguin de la Ponència de la Generalitat.
Enmig de la teranyina de problemes que tenim cada dia cal veure on és la sortida i aquesta passa per innovar i aprofitar les oportunitats que apareixen davant nostre. Millora de productes, nous mercats, nous serveis, recol·locació de treballadors sobrants de l'hostaleria, especialistes en rehabilitació, atenció a la gent gran, menys embalatge plàstic i més servei en temps real al client amb productes a granel. Ens cal que tothom aporti la seva responsabilitat. L'administració pública també. En sabrà?
