El sol i la boira es barallaven davant de la meva finestra com dos discutidors vocacionals l'únic interès dels quals és el de tenir raó. Finalment, la boira es va dissipar i va aparèixer un paisatge ordenat en gran. Tot era al seu lloc: l'auró fosc, la casa pintada de verd, el gos del veí i fins a la gavina que a aquesta hora travessa el paisatge com si tingués una obligació diària de complir.

El macro, bé, gràcies.

El desordre es trobava en el micro, fins i tot en l'invisible. En el que succeïa a l'interior del meu cap, que, considerat en el conjunt dels caps de l'univers, tot just representava un gra de sorra de la platja. Vaig pensar en el meu cap independentment del meu cos i per un moment el vaig veure abandonat al costat dels de la resta de la humanitat. Uns set mil milions de caps com acabats de tallar per una guillotina formidable. Encara frescos. Diuen que els caps dels guillotinats mantenen durant uns segons la consciència, que els seus ulls veuen i que fins podrien parlar si tinguessin alguna cosa a dir en aquestes circumstàncies.

Què ens diríem tots aquests caps, totes aquestes boques, què sentirien les nostres oïdes?

A Rússia han enverinat un opositor i Abel Caballero, alcalde de Vigo, acabava d'inaugurar el Nadal. És un boig de la il·luminació. Col·loca tantes bombetes que ha de començar a finals d'agost per arribar en condicions a desembre. Li agrada presumir de ser l'alcalde que més llums té.

Això de l'opositor rus ho he sentit per la meva esquerra i allò d'Abel Caballero, per la meva dreta. Es veu que hi ha caps preocupats pel que passa al món. L'expressió «caps de bestiar» és una figura retòrica, de nom sinècdoque, que ­ocorre quan s'anomena la part pel tot, com quan una mare diu que té moltes boques per alimentar. Ho deia la meva i em feia sentir, en sentir-la, com si jo fos una boca i només una boca perquè llavors encara no havia estudiat preceptiva literària. De sobte, la boira torna amb més força, encara que no amb més raó, i el dia es fa fosc. Setembre treu el cap.