Durant el llarg temps de romandre clos m'he dedicat a veure delitosament pel·lícules americanes de la dècada dels 30, 40, 50 i 60. Moltes en blanc i negre. Uns 50 títols de diferents directors i no sols he gaudit de la bellesa fílmica sinó també de la trama, dels diàlegs tan punyents i eixerits, de les interpretacions molt gestuals a l'antiga manera teatral i especialment els immensos paisatges que alleugerien psicològicament el nostre estat de clausura, de retirament solitari com el dels monjos.

La majoria les havia vist i m'ha agradat repassar-les, fins i tot, algunes les he presentat en sessions de cinema-fòrum com La Diligencia (1939) i El raïm de la ira (1940) d'en John Ford, Duelo al Sol (1946) de King Vidor, Perversitat (1945) de Fritz Lang, El Tresor de Sierra Madre (1948) de John Huston, Tot sobre Eva (1950) i De sobte, l'últim estiu (1959) de Joseph Mankiewicz; una part d'aquesta pel·lícula es va rodar a Begur i per raons de censura no s'estrenà aquí fins anys després perquè tractà l'homosexualitat i un tema mòrbid psicoanalític d'incest latent. D'altra banda, ofereix una imatge de noies rústegues i salvatges, que no complau gens.

La meva generació va ser educada i tarada per la violència, la venjança i l'odi d'aquesta cinematografia. He triat per títol dos grans actors, la Bette Davis i l'Edward G. Robinson, perquè no sols sortien en moltes pel·lícules dramàtiques, de la sèrie negra o films de suspens amb un alt contingut d'intriga i morbositat i embolics sentimentals sinistres, sinó també perquè estan vius en la nostra memòria col·lectiva. Els evoco afectuosament com un familiar que alguns dies festius ens visitava.

Hem vist centenars de pel·lícules, en passaven quatre a la setmana al meu poble, en els dons cinemes. La gran majoria americanes i de tots els gèneres: westerns, de la sèrie negra, de gàngsters, d'aventures, drames, melodrames, tragèdies, alguna comèdia i moltes de guerra, de la independència dels Estats Units, de la de secessió, de la conquesta de l'Oest contra els indefensos aborígens i de la Primera ­Guerra Mundial.

És un cinema entretingut dotat d'una narrativa trepidant i diàlegs enginyosos, però exerceix una funció educativa, tot introduint valors socials i morals als espectadors: l'amistat, la família ben avinguda, feliç, una institució inamovible, l'estima a la terra, al país, la lleialtat, la solidaritat, la defensa aferrissada de causes nobles i de la justícia, l'esforç i responsabilitat en el treball; altres més individuals com la necessitat de rentar-se (els grangers quan arriben al poble es banyen i van a cal barber), el fet de ser educats a la taula i considerats amb les dones, etc.

L'alcoholisme mai és censurat, com tampoc el tabac, els consideren un signe de la duresa baronívola del far-oest, un hàbit identificador dels homes d'acer. Els excessos mai són reprovats, fins i tot esdevenen divertits. No hi ha un western sense un borratxo oficial admirat que sempre causa les delícies del públic. Les lligues antialcohol o contra la immoralitat formades per dones fanàtiques, lletges i amargades representen un atractiu còmic, igual que els predicadors enfollits que volen desterrar les meuques.

Aquesta cinematografia ens socialitzà amb conceptes com l'exaltació de la raça blanca, el racisme, el militarisme, la presentació del genocidi de l'Amèrica aborigen com una necessitat expansionista per fer prosperar el país. En cas de no haver netejat amb una higiene acurada i metòdica el cervell estaríem molt més macats, jo seria encara més baliga-balaga. Crec que malgrat l'esforç de guillar-nos i xarbotar-nos estem més o menys força sencers de cap.

El masclisme ostentós i dignificant, la violència gratuïta, la dona com un objecte que pot comprar-se en qualsevol «saló-espectacle de poble». Surt també la dona fatal que empra males arts per guanyar-se la voluntat dels incauts o dones perverses que envileixen els pobres nois, com també la presència de mares fàl·liques en cintes morboses de gàngsters, igual que se­nyoretes distingides, romàntiques i ensucrades com gerros de porcellana, filles de generals, de terratinents o de banquers que es casen acatant la decisió familiar, però també la suposadament finolis, múrria i gamberra, que contravé les ordres i s'aparella amb el noi dolent i es dedica a viure aventures de mala que acostuma a ser la bona vida.

Els indis en la majoria de les cintes són ridículs, salvatges, éssers endarrerits, que practiquen costums primitius i viciosos que cal corregir amb el cristianisme obligat. També presenten els negres, babaus, que es guanyen la vida com a servei subaltern, subordinat a la voluntat dels amos. Parlen en un mal anglès amb una cantarella grotescament risible; sempre caricaturitzats amb l'estereotip de raça inferior que ha d'estar agraïda amb el blanc explotador. En el cinema els negres actuen en papers secundaris: criats, mossos de quadra, camàlics, enllustradors, cambres, maleters, recol·lectors de cotó, portafeixos, etc.

Els humans estem fets a trossos. Som fragments d'educacions i sentiments rebuts, també d'humiliacions, de records, seqüències memorables i frases apreses i exhibim dos acudits i una anècdota hilarant. Una mescla -com afirmava Pascal- de grandesa i misèria, d'heroïcitat i covardia; de la mateixa manera podem ser àngels com diables.

Ànims i que tinguem sort!