Fins fa ben poc, denunciar alguns comportaments antidemocràtics del Govern d'Estats Units, tant en política exterior com interior, era replicat immediatament en la majoria dels mitjans amb el pelegrí argument de l'«antiamericanisme infantil». És a dir, d'una fòbia intel·lectualment incurable que afligia una part de l'opinió pública d'esquerres, i de manera especial d'aquella que encara estava ofesa per la desaparició de la Unió Soviètica i «països satèl·lits», com deia el nostre passaport durant la dictadura franquista. Perquè els Estats Units d'Amèrica del Nord, ens deien, van ser, després d'independitzar-se de Gran Bretanya, la primera democràcia que va conèixer el món, i la pàtria somiada pels defensors dels drets humans. Un ideari que, pel que sembla, es mantenia vigent des que allà pel 1766 fos proclamat pels pares fundadors. Per descomptat, la convivència de l'idealisme programàtic amb les temptacions imperialistes de la jove República no va ser sempre fàcil.

Hi va haver una guerra civil, greus conflictes racials encara no resolts malgrat l'abolició de l'esclavitud, i una persistent expansió imperial a mesura que la nació s'enriquia i anava guanyant múscul militar. Un influx que es va fer sentir primer sobre les antigues colònies espanyoles i portugueses a Amèrica del Sud, i després sobre Europa i Àsia en finalitzar les dues catastròfiques guerres mundials. Tot seguit ens submergim en l'anomenada guerra freda entre els Estats Units i els seus països satèl·lits i la Unió Soviètica i els seus, una confrontació que va durar fins a la caiguda del Mur de Berlín.

Però la guerra freda no va impedir altres guerres calentes en aquells llocs que eren d'interès estratègic per a les dues superpotències (Corea, Vietnam, Laos, Cambodja, el Pròxim Orient, l'Afganistan, Algèria, Síria, el Congo, Etiòpia, Iran, Iraq, Afganistan, Líbia, Caixmir, Congo, Egipte, Iemen, Iugoslàvia, etc.). La dolorosa brutalitat d'aquestes intervencions en tercers països difícilment podrien merèixer el qualificatiu de «democràtiques», tot i que sempre es justificaven amb l'excusa d'evitar el perill de caure en un imminent procés revolucionari o d'impedir l'expansió del comunisme. Una expansió contagiosa, segons la coneguda tesi d'Henry Kissinger sobre la caiguda de les fitxes del dòmino. Aquesta doble conducta -imperialisme agressiu en política exterior i usos democràtics en política interior- va conviure molt de temps encara que ja donava símptomes preocupants d'esquerda (atemptats de l'11-S i sospites de fraus electorals).

Res d'això va quedar fora de l'observació de la intel·lectualitat nord-americana més crítica i no van faltar veus que van alertar de la perillosa deriva de la nació. Entre elles, la de l'escriptor Gore Vidal, que en un dels set assajos del seu llibre Pàtria i Imperi no descartava que els Estats Units acabés convertint-se en una potència feixista. L'advertència va ser presa a títol d'inventari pels partidaris d'explicar-ho tot amb la tesi de l'«antiamericanisme infantil», però són cada vegada més els observadors que coincideixen amb l'autor de Juliano el Apóstata. A les pàgines d'opinió d'un important diari espanyol llegeixo un article de l'ambaixador Emilio Menéndez de la Vall amb aquest suggerent títol: «S'encaminen els Estats Units a la tirania?». En el text es mencionen, com a molt simptomàtics, diversos episodis de la presidència de l'inefable Trump, entre el quals, aquesta invocació al frau electoral com a única forma d'evitar la seva reelecció.