Massa sovint, parlant del procés amb correligionaris independentistes acostumo a recordar que, d'acord amb les dades de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya de desembre de 2017, el primer partit de Catalunya en vots i escons és Ciutadans. Convé recordar-ho quan, encara ara, hi ha qui pensa que va guanyar l'independentisme i és important per centrar la jugada i veure quina és la realitat política del país; i no pas la que alguns voldríem que fos.
De fet, amb 1.109.732 vots Cs supera amb 161.499 vots el segon, que és Junts per Catalunya, que va obtenir-ne 948.233, o el tercer, ERC, amb 935.861. Aquests 1.109.732 vots, molts dels quals van trobar Cs com a única sortida possible per la situació de tensió del setembre de 2017, de l'octubre de 2017 i, sobretot, del post 1 d'octubre, han estat els vots més malgastats de la recent història de Catalunya. Senzillament, no han servit absolutament per a res. I la irrellevància en política s'acaba purgant a les urnes.
Malgrat tenir tants i tants vots, el nacionalisme espanyolista no ha estat capaç ni ha buscat complicitat amb altres partits per crear una majoria de govern alternativa a l'actual. No ho ha fet ni amb PSC, ni amb PP, ni amb els comuns. Per no perdre l'hegemonia en el bàndol dit «unionista», acabarà deixant de ser un possible partit per la Presidència de la Generalitat. De fet, és que ni tan sols els interessa, ja que tota l'estratègia es basava només en fer Rivera president, però del Govern d'Espanya.
La mateixa Inés Arrimadas que celebrava la gran victòria del 21-D ni tan sols va presentar programa de govern ni candidatura a ser la primera presidenta de la Generalitat. 1.109.732 vots llençats directament a la paperera de la història. És més, així que li va sortir la ocasió, també corrents cap a Madrid i renunciant a exercir el seu rol al Parlament.
I és que, si davant l'ocàs de CiU i el seu paper influent a Madrid, i malgrat ser l'aposta d'algunes elits catalanes, Cs també ha renunciat a exercir un paper de lobby territorial català a Madrid, sobretot després de les eleccions espanyoles de l'abril del 2019, quan no va saber jugar les seves cartes com a tercer partit al Congrés. Un tot o res que els ha conduït a un altre gol en pròpia esquadra.
Els maximalismes han dut Cs a ser el partit menys útil als seus propis electors a Catalunya i als que propugnaven per un «Podemos de dretes».
Mentre els extrems es retroalimenten i molts s'entesten a dividir entre bons i dolents o entre el blanc i el negre, la situació del país obligarà a finalitzar el procés tal com l'hem conegut els darrers deu anys i a afrontar nous i urgents problemes: la pandèmia, la manca de competitivitat, el creixement de l'atur, el fracàs escolar, el retrocés de la llengua catalana, Europa, els canvis tecnològics i energètics...
En els mitjans de comunicació molt sovint es parla del vot orfe del dit espai convergent. Doncs també hi ha, i poc s'esmenta, molt vot orfe entre els 1.109.732 votants, molts d'ells metropolitans, que necessiten veure que el seu vot és útil. Votants que no necessàriament són acèrrims espanyolistes sinó que veuen que la sortida al procés es pot fer de manera diferent i que poden combinar el fet de tenir identitats múltiples.
Qui sàpiga compaginar i sumar els interessos i les identitats d'aquests vots orfes podrà tenir un paper rellevant en el futur polític de Catalunya.
Cs, que va fer veure que naixia com un partit de la nova política, veient-se-les venir i després de fer unes primàries de cara a l'aparador triant Lorena Roldán com a presidenciable, la canvien per Carrizosa. Per cert, com ERC va fer amb en Bosch per en Maragall, aplicant la vella política.
I no en tenen prou, que ara sí volen ajuntar-se amb el PP aplicant la fórmula ruïnosa del País Basc.
Un darrer fracàs, una oportunitat perduda i una inutilitat de Ciutadans.
