03 de setembre de 2020
03.09.2020
Diari de Girona

Meirás

03.09.2020 | 06:00
Meirás

La Justícia ha decretat que el Pazo de Meirás és de l'Estat i que la família Franco ha de desallotjar-lo. Espanya no serà un país normal fins que l'esquerra no li reconegui a Franco que va ser millor que ells. Catalunya no podrà ni començar a somiar en cap construcció nacional fins que no reti un gran homenatge al Caudillo i li doni les gràcies pels magnífics i ben sucosos serveis prestats.

Els problemes vitals, mentals i sexuals que encara l'esquerra espanyola té amb el general Franco han estat el motor perquè un cert socialisme trobi la propaganda per arribar i mantenir-se al poder encara que sigui sense cap idea ni per descomptat cap projecte constructiu de vocació majoritària. Però també pels qui momentàniament se'n beneficien, la negació de la Història condueix sempre al col·lapse personal i col·lectiu, i fins que l'esquerra estatal no faci realment la transició a la democràcia, i abandoni el vell ressentiment, Espanya no podrà ser un país normal i tindrem Vox i Podemos, i Pedro Sánchez semblarà el centre.

El cas del catalanisme és encara més profund, més patològic. No és només que Franco el derrotés, i de fet se'l pixés a cavall i a peu, sinó que un cop afirmada la victòria, el catalanisme no ha tingut cap aliat millor que Franco. No hi ha hagut cap president del Govern ni cap de president de la Generalitat que hagin estat tan favorables al catalanisme i als seus recursos com el General. Franco va crear Jordi Pujol, empresonant-lo. Franco va crear Serrat, Raimon i Lluís Llach, estilitzant-los, obligant-nos a no ser obvis. Franco ens va proporcionar el millor concert ­econòmic que hem tingut mai, i és veritat que la burgesia hi era, i que no se la va inventar ell, però en lloc de cruixir-la a cop d'impostos, la va beneficiar amb tota ­classe d'aranzels i d'altres comoditats.

Franco va donar Aute, Paco Ibáñez, Víctor Manuel o Serrat. La democràcia ha donat Pedro Guerra, Ismael Serrano o Javier Álvarez. A mi m'agraden tots els cantautors, fins i tot els més indiscutiblement mediocres, però suposo que és perceptible la diferència. A Catalunya, el franquisme va donar les millors cançons antifranquistes, que van ser creades, editades i interpretades en vida del General. Llach, com deia, Raimon i Serrat; i també Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, Marina Rossell, Quico Pi de la Serra. La democràcia i el procés ens han dut una prosa vergonyosa i uns articulistes fracassats en la literatura i en la vida, uns cantautors que ho han tingut tot tan fàcil que no n'hi ha cap que s'hagi pres prou seriosament el seu talent ni la seva carrera, i només cal comparar els repertoris i els ingressos.

Franco va ser un pare per a tots els catalans. Per als que va beneficiar directament i per als que va posar a dieta, perquè van haver-se d'esforçar i esmolar el seu enginy. Li hauríem de comprar Meirás a l'Estat i tornar-lo a la família, a manera de record i d'homenatge. La ingratitud és de poblat.

L'esquerra espanyola, que naturalment també vol dir la catalana, va ser derrotada per Franco, i tot i així, el terreny de joc que li va reconèixer el franquisme va ser moltes vegades més considerat que el que l'esquerra concedeix als marges de la ­correcció política. Fa uns dies un estimat amic meu em va discutir el sintagma «la tirania de la correcció política», pre­guntant-se si una cosa que és «correcta» podia ser una «tirania». Jo crec que en aquest cas, la «correcció» s'usa com una ironia, i que en veritat no només constitueix una tirania, sinó que és de fet un linxament.

El catalanisme, que naturalment es va anar escorant a l'esquerra, com tots els projectes de l'error, va tenir en el franquisme la seva educació sentimental, el seu pati de jugar, el ninot de drap contra qui poder jugar a fer-se el soldadet. Quines cançons ens ha dut la democràcia? Quins soldats? L'heroïcitat del president Pujol va ser la presó franquista, no el que els seus fills van arrambar durant la democràcia. I va ser un bon president, i en qualsevol cas va aportar més del que els seus enemics diuen que va robar. Però sense l'èpica presidiària amb què Franco el revestí, ¿algú creu que un banquer de cal justet i amb tics hauria arribat a president d'alguna cosa? El catalanisme, i l'independentisme, haurien de començar a fer-se les preguntes encertades.

Fa alguns anys, quan Ada Colau va organitzar una exposició davant d'El Born que incloïa una estàtua eqüestre del Caudillo, uns vàndals encaputxats van atacar-la. Les cròniques digueren que anaven encaputxats perquè tenien por que els detectessin les càmeres de seguretat. Però jo sé que de qui s'amagaven era de Franco, pel pànic que encara li tenen. Quan Pedro Sánchez va intentar fer-se un home amb l'exhumació del Valle de los Caídos, el van trair la por, la reverència i la fascinació que en el fons l'esquerra sempre ha sentit pel General, i li va quedar un inesperat homenatge, francament emotiu, fins al punt que el Francis Franco va dir, a la sortida de l'acte: «No és el que volíem, però ha quedat molt bé».

El Pazo de Meirás és la residència dels Franco. Què en farà l'Estat? Probablement un altre homenatge involuntari. La dreta ha digerit i per tant s'ha distanciat amb molta més maduresa i sinceritat del franquisme que una esquerra que encara en depèn, i que un catalanisme que està en crisi d'ençà que el pare fort i amorós va deixar de posar-li límits. Només cal veure el ridícul que han fet. Amb Franco, això de Quim Torra president no hauria passat. No ens hauria deixat fer-nos tant de mal. Quan els socialistes entrin a Meirás els envoltaran els fantasmes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook