La sostenibilitat ja no és negociable. O som sostenibles i construïm un futur digne per a tota la humanitat o el llegat cultural dels darrers 26 segles s'enfonsarà. D'altra, banda el feminisme entès com la reivindicació de la igualtat social (ja que no biològica) entre homes i dones, és irrenunciable, fins i tot pels col·lectius més radicals dels LGTBI. Cada cop és més evident que les banderes de l'ecologisme i el feminisme pressionen i desplacen les clàssiques formacions polítiques de dretes i esquerres.

Els intel·lectuals del món acadèmic i dels partits es pregunten si la dreta o l'esquerra donaran cabuda a l'ecologisme i al feminisme i si ho fan, si podran mantenir llurs posicionaments ideològics sens canviar-los. Una altra pregunta és si l'ecologisme i el feminisme admetran la seva absorció pels partits de dretes o esquerres o voldran ser partits propis independents de les posicions clàssiques de dretes o esquerres. No oblidem que tant la dreta com especialment l'esquerra es troben amb què els ecologistes i feministes ofereixen continguts sociopolítics cada cop més clars i per un sector important de la població, més atractius. En qualsevol cas comença a ser hora que tots plegats ens preguntem si poden existir vincles polítics entre ecologisme, feminisme, dretes i esquerres i com es poden dirimir llurs combats polítics.

La diferència tradicional entre dretes i esquerres rau en les seves propostes polítiques envers el treball, la propietat i les funcions de l'Estat, especialment amb relació al rol predistributiu i redistributiu de la riquesa. Tot això en un context mundial on el model de producció capitalista sembla l'única opció amb l'agreujant i escarnot afegit que estan consolidats a Rússia i Xina. Està clar que dretes i esquerres no poden fer polítiques de la mateixa manera. La dreta sempre actua més ràpidament i amb més unitat en particular quan hi ha canvis socials profunds o davant de nous reptes. L'esquerra, en canvi, va sempre a remolc, és lenta per reunir-se, debatre, fer propostes i quan arriba a alguna conclusió sovint fa tard. És aquí on l'ecologisme i el feminisme estan obligats a optar per models i propostes polítiques concretes. Us heu fixat que davant de la crisi generada pel coronavirus, les declaracions i propostes concretes d'ecologistes i feministes han estat mínimes? Com tractarien les feministes o l'ecologisme aquest tipus d'emergències mundials? En justa correspondència les dretes però especialment les esquerres ens han de dir en quina mida assumeixen les reivindicacions de l'ecologisme i el feminisme i si no ho fan quins són els motius. A data d'avui cap formació política ni sector social ha impugnat o refutat les tesis ecologistes ni les feministes, però tampoc cap partit tradicional se les ha fet seves. La resposta a aquets interrogants dictarà el futur de la política i sobretot de la societat.

Què podem esperar, doncs? Un bloc entre ecologistes i feministes que opti per les propostes de les esquerres o les dretes en funció de les seves prioritats fundacionals? Podran les esquerres finalment refundar-se gràcies a la sàvia nova de l'ecologisme i el feminisme? Podria la poderosa dreta incorporar l'ecologisme i feminisme a la seva estructura política?

Darrerament, la política de classe ha tornat a tenir presència en els debats públics. Però aquesta retornada està més enfocada a la lluita política entre dretes i esquerres que a desenvolupar i enfortir nexes profunds en les organitzacions socials, xarxes comunitàries i a activitats cooperativistes o alternatives. Si volem un ­renaixement democràtic i social enfront d'­un capitalisme cada cop més fort econòmicament (i per tant políticament) cal dotar-se d'intel·ligència i organització per tirar endavant les propostes socials del futur.

L'únic futur de les esquerres socials està dins de la democràcia i de l'eficàcia a l'hora de generar progrés i benestar. Si no ho fem, potser l'únic que podrem veure és com les esquerres i la democràcia s'exhibeixen a les vitrines dels museus.