04 de setembre de 2020
04.09.2020
Diari de Girona

Consell d'un vell militant d'ERC

04.09.2020 | 06:00
Consell d'un vell militant d'ERC

Tot ha sigut fruit d'un gran error. No és que el Vivales trenqués el carnet del PDeCAT, és que se'l va deixar als pantalons i en Matamala o en Comín –no sé a qui li tocava fer aquesta setmana la bugada– els va ficar a la rentadora. A tothom li ha passat que la mare –o la dona de fer feines– li ha estripat el DNI o un tros de paper amb el número d'una noia que havia conegut la nit abans, en posar-ho tot a rentar sense mirar les butxaques. Quan el Vivales va anunciar que havia estripat el carnet, en realitat s'estava lamentant de la ineptitud dels seus servidors, que a veure si engreixeu una mica més la caixa de resistència i em puc permetre contractar una professional. En el bon sentit, o sigui.

El malentès va provocar que tots els pilotes que el Vivales té escampats per Catalunya esperant ser ungits pel seu dit, és a dir esperant càrrec, estripessin també els seus carnets, en un gest d'equivocada solidaritat. I és clar, després d'això, a veure qui és el guapo que surt al balcó de la Casa de la Republiqueta a dir que tot ha sigut un error, que agafin celo i mirin de recompondre el document. No, ja només quedava tirar endavant. Tot plegat s'hauria evitat si el PDeCAT repartís carnets plastificats, però que per a un partit acostumat a canviar de nom cada poc temps, és una despesa excessiva.

Els carnets polítics no es trenquen, es conserven sempre pel que pugui ser. Sé del que parlo, jo també en tenia, potser encara el tinc. Vaig ser militant –potser encara en soc–, d'ERC. Vagi en el meu descàrrec que jo tenia vint anys i la secretària del partit estava per sucar-hi pa. Aquesta va ser l'única raó per la qual em vaig acostar fins a la seu dels republicans a estampar la meva firma en no sé quin paper, mentre no treia la mirada de la pobra noia, que sense saber-ho m'havia estirat fins allà amb més força que dues carretes. No vaig aconseguir res amb la rossa espaterrant, així que em vaig oblidar del carnet i de la política, mai no vaig assistir a cap reunió –al principi em convocaven– ni vaig pagar mai la quota. Cadascú entra en política pels motius que creu més elevats.

Molts anys després, treballant jo ja al Diari de Girona, en un acte polític que estava cobrint, se'm va acostar sigil·losament un dels dirigents republicans.

-Pst, ja sabem que ets dels nostres- em va xiuxiuejar discretament, mentre em picava l'ullet i em feia un somriure de complicitat.

Així vaig saber que malgrat la meva nul·la activitat política i –el que és pitjor per a un partit– també nul·la aportació econòmica, jo seguia militant a ERC.

Encara avui em deuen comptar entre els seus, mai vaig trencar el carnet, a menys que la meva mare el posés a la rentadora, com en mala hora ha fet en Matamala –o era en Comín?– amb el del Vivales. Potser el tinc en un calaix, mentre la secretària deu estar ja casada en terceres núpcies. Qui sap si arribarà el dia que em farà servei, vull dir el carnet, no la pobra dona. No conec jo poca gent que està trobant feina a l'administració gràcies al carnet o, en el seu defecte, al llacet groc. Quasi quaranta anys de militància m'asseguren un lloc preeminent en la futura republiqueta, de fet, esperava figurar en la remodelació de governet que acaba de dur a terme Presidentorra. Facin-me cas els neoconvergents i no trenquin res, un carnet sempre és útil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit