Estic preocupat i indignat alhora. Preocupat, perquè Espanya és un dels països on la pandèmia ha causat més morts per càpita del món, i a més és el país més afectat pels actuals rebrots. Augmenten diàriament les morts i els ingressos hospitalaris i ha col·lapsat la temporada turística, amb conseqüències molt negatives per a l'ocupació. En algunes regions hi ha una transmissió comunitària i descontrolada del virus. I també estic indignat perquè crec que ni el Govern ni les comunitats autònomes ho estan fent bé, ja que sembla haver-hi molta descoordinació i improvisació en un joc de passar-se culpes i responsabilitats. Com a exemple i a pocs dies de l'inici de l'any escolar ningú sap amb seguretat el que passarà. Pedro Sánchez parla d'«una tornada a l'escola en centres segurs». Em costa creure que escoles incapaces de controlar els polls controlin el coronavirus amb la que està caient. Un altre exemple: a Mallorca la sanitat pública no va fer un segon test a una treballadora asimptomàtica que va donar positiu en el primer. Després de la quarantena, l'empresari li va pagar de la seva butxaca en una clínica privada un segon test, que va donar novament positiu. Si no ho hagués fet, ella estaria ara anant amb autobús a treballar i infectant a tort i a dret. Com és possible?
És previsible que a la tardor es compliquin encara més les coses, amb més infectats que estirin fins al límit les costures del sistema sanitari, i potser calgui recórrer a nous confinaments amb la consegüent ruïna econòmica. Tant de bo no sigui necessari. Espanya no va ser l'únic país sorprès per la primera onada de virus, però és el que ha actuat amb menor eficàcia contra l'actual rebrot i aquí estan les dades. Els països del nostre entorn s'han preparat millor, han fet més tests, s'han dotat de més rastrejadors i d'una capacitat de seguiment i aïllament de les persones contagiades, han proporcionat estadístiques completes -essencials per poder actuar contra la pandèmia- i han actuat de manera coordinada en tot el seu territori. Molts professionals mèdics i sanitaris han deixat clar que Espanya no ha fet aquestes coses.
Ara, per tallar el potent rebrot que patim, les comunitats autònomes han de prendre mesures urgents perquè per a això tenen competències transferides. Però si no ho fan, i de moment no ho estan fent amb l'amplitud i l'eficàcia exigibles (incloent aquelles que més van protestar per la «usurpació» d'atribucions durant l'estat d'alarma), el Govern ha d'assumir les seves responsabilitats perquè la salut dels espanyols és certament el seu problema. També ho és l'economia, la protecció de l'ocupació i la imatge i credibilitat exterior d'Espanya. Quan l'interès general de país està en perill, és el Govern el que ha d'actuar en defensa seva. L'Estat de les Autonomies creat per la Constitució de 1978 ha portat conseqüències molt positives, acostant el poder polític a les necessitats concretes dels ciutadans en totes les zones de país, però al mateix temps ha donat lloc a una sèrie de forces centrífugues sense els contrapesos necessaris que permetin defensar l'interès general.
Les greus mancances en la gestió de la pandèmia, l'actual «dispersió d'esforços», són un clar exemple d'això, però no l'únic. Ho hem vist també en altres àmbits com en l'educació, o en la crisi provocada pel procés a Catalunya. Per això és essencial que les forces constitucionalistes es posin d'acord per crear aquests contrapesos, sabent que tindran davant altres forces polítiques interessades a seguir promovent els seus interessos locals, doncs ja han confessat que a elles l'interès general els importa ben poc. No així a la immensa majoria dels espanyols.
Les conseqüències de la ineficàcia són molt negatives tant en els marcs sanitari i econòmic com per a la pròpia imatge de país. Són, a més, una falta de respecte als ciutadans que van complir de manera exemplar les normes establertes durant tres mesos i mig d'un confinament molt dur, i que majoritàriament (encara que no tots) segueixen comportant-se de manera exemplar. Als professionals sanitaris que van compensar amb la seva entrega i sacrifici personal, i en alguns casos amb la seva vida, la manca de preparació del sistema de salut pública per fer front a la pandèmia. A les persones que han perdut la feina i veuen en perill el seu futur i el de les seves famílies. I sobretot a la memòria de les persones que han mort -i segueixen morint a diari- el nombre total del qual seguim sense conèixer amb certesa.
Per això són positives les mesures anunciades la setmana passada pel president Sánchez, encara que podria haver-ho fet abans: les comunitats autònomes poden sol·licitar la declaració de l'estat d'alarma (i carregar amb la responsabilitat de fer-ho), i el Govern posarà 2.000 militars a la seva disposició com a rastrejadors. Però si això no fos suficient el Govern no pot rentar-se les mans. Haurà d'explorar altres vies legals fins a arribar en el seu cas a assumir directament el control de la lluita contra la pandèmia. I per a això haurà de comptar amb el suport lleial dels partits de l'oposició que tenen un paper essencial en la governabilitat, com passa en tots els països democràtics quan són els interessos fonamentals els que estan amenaçats. Encara més, l'oposició reforçarà el seu caràcter d'alternativa al govern si es percep que actua amb generositat i en un moment de crisi posa els interessos generals per sobre d'altres consideracions. Ja arribarà l'hora de demanar responsabilitats pel mal fet, ara toca fer pinya.
