Un dia laborable de fa unes setmanes un grup d'una trentena de persones es reuneix en un restaurant de l'entorn de Girona. L'establiment té terrassa, però dinen en un espai interior tancat. La seva taula és a una bona distància de les altres, com diu la normativa, però, com que no s'ha dictat res sobre la distància entre comensals, el restaurant els ha assegut els uns a tocar dels altres, estrets, amb els caps a mig metre. Són gent de classe mitjana, d'entre trenta i seixanta anys, catalanoparlants, amb aspecte de mestres o d'empleats municipals. Ciutadans arrelats, formats, ciment de la societat. Fa l'efecte que un d'ells es jubila. Parlen animadament els uns a la cara dels altres durant tot el dinar i, a l'hora de les postres, comencen a circular els regals per a l'homenatjat. Petons i abraçades. Efusions sinceres. L'afecte flueix sense aturador. Pell amb pell. Quan s'aixequen per marxar, els que estaven en un extrem de la taula fan arribar les efusions als de l'altre extrem. De mica en mica enfilen cap a la sortida. Tots es van posant la màscara disciplinadament. Quan passen per davant meu, una dona diu a una altra: «Ep!, la mascareta! Que te la descuides!». « Ui, sí, ai ai, i tant!», li contesta esgarrifada. I s'allu­nyen ben cívics i tranquils. I la pregunta és: si persones d'aquest perfil no han entès res, o ho han entès però no són capaços de fer el que cal, qui ho farà?