El nou curs es presenta ple de reptes. Hi ha la pandèmia. Tothom sabia que el virus no s'havia extingit i que hi hauria rebrots. La tardança en respondre i la falta de rastrejadors semblen imperdonables. Hi ha consens per reforçar la sanitat i m'agradaria que també n'hi hagués per reforçar l'ensenyament perquè és bàsica per la igualtat d'oportunitats i pel futur del país. Hem de defensar l'escola presencial i demanar unes condicions que la permetin. Les pautes que han sortit de la reunió de coordinació estatal són raonables sempre que s'estigui disposat a reforçar les dotacions de personal tant docent com de neteja i trobar els espais necessaris. Cal que les CA les implementin de forma consensuada amb sanitat, pares i treballadors i que siguem humils, que es donaran situacions no previstes que demanaran resposta i s'haurà de ser raonablement ràpid.

Hi ha també les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Tindrem un quart trimestre molt dur, la caiguda del PIB augura unes dificultats per empreses i ciutadans molt difícils de superar. El govern haurà de continuar fent la tasca que ja fa (ERTOs, ingrés mínim vital, avals de l'ICO, etc.) per esmorteir el deteriorament econòmic i social però hem de saber que l'ajuda important ens vindrà d'Europa. Tenim al nostre abast un total de 140.000 milions i en concret pel 2021 tenim la possibilitat d'invertir per valor d'uns 20.000 milions. Això passa per les línies aprovades en la comissió de reconstrucció i sobretot pels pressupostos que s'hauran de debatre a la tardor. Els partits haurien d'entendre la dimensió del repte. Quan sento UP o ERC dient que són incompatibles amb Ciutadans i al revés em sona que no han entès el que està en joc. Necessitem tothom que vulgui participar en positiu. Una altra cosa és que això requerirà una negociació dura perquè cadascú defensarà el seu programa i aquests no són coincidents. Espero que els vetos creuats d'avui no siguin més que l'inici de la negociació de demà. Si no és així estaríem en un joc infantil de voluntarismes perquè la realitat demana consens i la realitat parlamentària és la que és. El govern, a més, ha donat joc a les CA amb les reunions de presidents i ha dit que vol escoltar els ajuntaments (ara revoltats pels romanents, tema que s'hauria de resoldre negociant el més aviat millor). Els agents socials han entès el repte i estan en disposició de negociar acords i fer propostes, ho han entès els partits polítics, les CA i els ajuntaments? Si la cosa es planteja com si fos un pastís a repartir amb queixes constants té poc recorregut. De moment sembla que el govern (al menys els socialistes a tenor de les declaracions diumenge passat d'Illa i Celaá) defensa la relació amb les CA i passa de crítiques inútils.

A Catalunya continuem en l'impàs que representa estar en campanya electoral d'unes eleccions no convocades. El govern està en mínims i tot es mou per veure qui es posiciona millor. El mapa de l'independentisme té una ERC que no es decideix a dir el que sembla que pensa, sempre pendent dels altres i del que diran i un mapa dels exconvergents cada vegada més trossejat. El trencament entre Puigdemont i el PDeCAT és irreversible i això dona joc a una possible aliança d'aquest amb els del PNC de Marta Pascal. Molts pensen que Puigdemont està guanyant la partida però la veritat és que la majoria d'alcaldes, els que governen en ajuntaments, no volen aventures i es mantenen fidels al PDeCAT. La remodelació del govern suposa dues coses. Per un costat que Torra continua seguint Puigdemont que vol allunyar les eleccions el més tard possible sense tenir en compte que quan més tard es facin més gran serà el deteriorament sociopolític de Catalunya. Per l'altre, que ERC va sempre a remolc, no va dir res en el nomenament de Puigdemont, ni en el de Torra ni ara, forma part del govern però en les decisions importants fa d'espectador. Cap dels presos s'atreveix a demanar l'indult i busquen qui el demani per ells, cosa que fa més difícil la seva acceptació. Per l'altre costat Ciutadans ha proposat una coalició amb PP i PSC, una proposta que no té recorregut perquè ni PP ni PSC l'accepten i que a més penso que va en la direcció equivocada. Si PP i PSC acceptessin aquesta proposta estarien abonant la simplificació del blanc o negre que sempre han volgut els independentistes. No crec que a Catalunya hi hagi dos blocs homogenis formats per independentistes i no independentistes crec que, al menys, n'hi ha 3: els híperventilats independentistes que no volen saber res d'Espanya, els que defensen una millora de la relació Catalunya-Espanya que blindi competències sobretot en llengua i cultura i millori el finançament i els que volen que Catalunya retrocedeixi a ser una regió sense més.

Dues notes al marge per acabar.

M'ha semblat interessant l'article «Cal ser pragmàtic» signat per Mas Cullell a l'Ara. Defensa que no podem llançar-nos altra vegada contra un mur sense protecció, que cal dir sense embuts que la independència no es pot aconseguir sense acords amb Espanya i Europa, cosa impossible a dia d'avui. Però no s'atreveix a fer el pas a les tesis positives que en són la conseqüència lògica, cal lluitar per més Europa i avançar en el federalisme a Espanya.

La presidenta de l'ANC acaba de fer unes declaracions dient que hi ha dos rectors «unionistes» i que això és intolerable. La setmana passada deia que un país en què els ciutadans només parlen de política amb «els seus» té dèficits democràtics importants. Les paraules de Paluzie vetant uns rectors per les seves idees confirma els dèficits democràtics a Catalunya. I encara és més greu que la societat no hagi respost immediatament dient que és intolerable.