La tornada de les vacances, l'estratègia de Moncloa sembla ja ben definida: abandonar les autonomies a la seva sort perquè Pedro Sánchez arribi com a salvador -amb la força de l'Estat i els diners europeus- quan la situació es torni incontrolable. Així evita tacar i posa pressió sobre les comunitats amb major pes de país. L'objectiu, lògicament, és Madrid -la ciutat més castigada pel coronavirus en la primera onada i un bastió de vot conservador-, a l'espera que la lluna de mel amb Cs es tradueixi en una moció de censura contra Ayuso. La rumorologia madrilenya apunta en aquesta direcció, encoratjada per les campanyes d'assetjament que la presidenta de la Comunitat pateix des dels mitjans propers al PSOE i per la tensió interna que es respira en el seu govern. Per descomptat, la maniobra de desgast impulsada per Redondo tindrà efectes secundaris en moltes altres autonomies -algunes afins-, sobretot si l'obertura dels col·legis i l'arribada de la tardor actuen com a acceleradors de la pandèmia. El coratge sovint es mesura per la prudència i aquesta és una d'aquestes ocasions: el valor ara mateix consistiria a no obrir els col·legis fins que l'ona epidèmica giri a la baixa i entri en un territori raonable de contagis. Però segurament s'optarà pel contrari, confiant en un miracle que difícilment es produirà. El cost en vides de les males decisions no sembla importar-li a ningú. No és la primera vegada ni serà l'última.
L'estratègia de Moncloa, deia, passa per deixar fer fins que les autonomies implorin el rescat. Maquiavel ja va recomanar aquesta tàctica en les seves consideracions sobre el príncep. No hi ha res que no hagi estat escrit o pensat prèviament. El PP de Casado, en canvi, prossegueix el seu curs sense nord ni sentit. S'ha tret de sobre Cayetana Álvarez de Toledo -anella natural amb ciutadans- en nom d'un presumpte gir a centre, tot i que potser la idea sigui una altra: pactar amb Sánchez el retorn al bipartidisme i heretar de nou el poder quan toqui, d'aquí a uns anys. Una Espanya sense Cs ni Podem seria un país més manejable, com ho va ser en els vuitanta i els noranta. El problema és que Sánchez no pactarà res i si ho fa serà poc fiable, ja que el PSOE disposa d'un ventall d'aliances variables que depenen en la seva major part de la demonització de la dreta.
A Casado li queden uns pocs mesos per entendre de què va el joc. Ha fracassat en la seva tasca de modernització programàtica del conservadorisme espanyol i, tot i que manté el to mediàtic, parla molt i diu poc. La moció de censura que ha presentat Vox per setembre tindrà efectes sísmics sobre els populars, poc acostumats que els trepitgin el terreny des de la dreta identitària. Lògicament, la guerra cultural no pot beneficiar partits sense un missatge clar ni un projecte nítid, com li passa ara al PP. Són uns pocs mesos on es jugarà molt: la gestió de la pandèmia, el tancament de l'economia, les fusions bancàries, la persecució al Rei emèrit. I cada un va ocupant el seu lloc: Sánchez, des de la barrera; Casado, perdut en la fossa; Iglesias, buscant salvar-se de la caixa B; i els presidents autonòmics en primera línia.
