(Diari de Girona reprèn avui la publicació dels articles que el Cronista Oficial de la Ciutat de Girona, Enric Mirambell i Belloc, va deixar escrits abans de la seva mort, el passat 6 de març)

En l'aparador d'una botiga del carrer Nou hi hem llegit un rètol que diu «Últim preu». Estem al final de les rebaixes i els preus han anat baixant, almenys en aparença, al ritme que s'anaven produint les diverses etapes d'aquesta cursa que es va repetint, any rere any en finalitzar les temporades d'estiu i d'hivern. Es van succeint les ofertes com a Rebaixes, Segones rebaixes, Terceres rebaixes, i finalment aquest anunci d'Últim preu. Una expressió que feia molt de temps que no havia vist usada. Però la seva aparició m'ha fet recordar un temps en què no apareixia escrita, però que les compradores la usaven molt. Especialment a la plaça del mercat i també en alguns establiments comercials. No en els supermercats ni en les grans superfícies comercials, ja que aquests establiments encara no s'havien introduït en el nostre país. Tampoc en aquells temps es practicaven les periòdiques rebaixes. El que sí que ha existit sempre ha estat l'oferta de mercaderies a preus rebaixats a causa de liquidació per cessar en el negoci. I en aquest cas eren molts els que aprofitaven l'ocasió de comprar a un preu assequible mercaderies que al seu preu normal no haurien comprat mai, o perquè la bossa no donava prou o perquè no entrava en els càlculs del pressupost familiar. Però davant la temptadora ocasió que es presentava es feia una excepció. Recordo que, fa molts anys, diverses famílies tenien una luxosa vaixella que deien haver comprat quan van tancar, en els primers anys del segle XX, una botiga del carrer Nou coneguda pel nom de Can Grivé.

Tornant a l'expressió «Últim preu», podem recordar una pràctica molt corrent, en altre temps, i que ha desaparegut del tot, com és el costum del regateig. Temps era temps que en el mercat el més corrent era anar discutint el preu, en un diàleg que podia ser molt llarg, entre venedora i compradora. I, finalment, aquell regateig acabava amb un ultimàtum amb l'expressió de la compradora: És l'últim? I si la resposta era afirmativa podien ocórrer dues coses: o que la compradora es rendís i es determinés a comprar i pagar el que feia el cas, o bé que mantingués la seva posició i anés a provar si en una altra parada trobava un preu més d'acord amb les seves possibilitats o amb les seves exigències. Si la compradora s'hagués avingut a pagar el que li demanaven, abans d'arribar a pronunciar l'expressió és l'últim?, hauria quedat amb la recança de no haver insistit fins al final, i d'aquesta manera haver pagat una mica més del que hauria pogut aconseguir amb la insistència. Potser l'estalvi hauria consistit només en deu o vint cèntims. Però de cèntim en cèntim, al cap de l'any l'estalvi ja hauria estat d'unes pessetes. Aquella batalla dialèctica es podria comparar a les actuals rebaixes. Anar baixant el preu fins que s'arribava a un nivell que el venedor ja no podia suportar, a no ser que vengués el producte a un preu més baix que el que li havia costat.

Una altra manera de cridar l'atenció del possible client era la de marcar el preu amb el rebaix d'uns cèntims. En lloc de posar el preu d'una pesseta, feien constar 95 cèntims. En aquell temps, per a molta gent, una pesseta era una quantitat important. Hi havia qui, fent tota mena d'equilibris, amb una pesseta feia tota la compra del dia. Així s'entén que veure marcat un producte a 0,95 era molt diferent que si fos a una pesseta. En realitat la diferència era mínima; però l'efecte era diferent. En les parades de Fires s'oferien joguines a noranta-cinc cèntims. I a la Rambla existí durant una colla d'anys un establiment que s'anomenava a Can Noranta-cinc. Amb aquest reclam, el possible comprador s'acostava a la parada o a l'establiment comercial, on, a més dels objectes de l'esmentat preu, també en venien d'altres de més cars, i naturalment més atractius, especialment per a qui no havia de pagar. Tractant-se de joguines, fora de la temporada de Reis, el comprador o compradora anava acompanyat de la criatura a qui anava destinada la joguina. I, quan era hora d'escollir, el nen o nena, en lloc de posar l'atenció en la nina o el cavall de noranta-cinc cèntims, s'enamorava dels de més qualitat, que indubtablement també eren de més preu. Si el comprador tenia possibilitats i volia fer content el fill, o net o fillol, afluixava la bossa, i el petit quedava content i el venedor encara més. Però si el pressupost estava estrictament ajustat i s'havia de limitar als noranta-cinc cèntims de l'anunci, es podia originar un drama. Uns plors i una rebequeria, exigint la joguina preferida que no era pas la que la mare, l'àvia o la padrina, estava en condicions de poder adquirir. I la criatura muntava un espectacle que podia acabar tornant a casa sense haver comprat res.

Aquest sistema de posar un preu mínimament rebaixat, però aparentment relatiu, també es feia en coses de més importància. Si el comprador estava disposat a gastar cinc pessetes, i veia l'objecte desitjat marcat a 5,95, es podia decidir a comprar, mentre que si el preu marcat hagués estat de sis pessetes l'hauria trobat massa car i no l'hauria comprat.

Una altra manera d'aparentar un preu més enraonat era, per les coses que es venen a pes, en lloc de posar el preu d'un quilo fer constar el de cent grams. I encara es podia completar posant la quantitat en lletra més petita que la del preu. Això se solia fer tractant-se de productes de preu relativament elevat. En les èpoques en què era constant la inflació i els preus es disparaven d'un dia per l'altre, fer constar el preu de cent grams en lloc del quilo era una manera de no alarmar excessivament el possible comprador. Però si a l'hora de preguntar el preu havia entès que hauria de pagar deu i en el moment de pagar resultava que eren cent, era a temps de desdir-se de la compra.

Abans de normalitzar-se els pesos en quilos i grams, en el mercat es tractava de tres unces, una lliura o mitja lliura, una terça o mitja terça, una carnissera o mitja carnissera. La lliura era equivalent a quatre-cents grams i s'usava en la venda de llegums o determinades fruites i verdures, Mentre que la terça i la carnissera, que eren equivalents a la lliura, eren més pròpies en la venda de carns. Suposem que una senyora preguntava el preu de les maduixes i li responien una pesseta, sense especificar que era una pesseta la lliura. I si ella havia interpretat que el preu era el d'un quilo, a l'hora de pagar es produïa la sorpresa en veure que en lloc d'una pesseta n'havia de desemborsar dues i mitja. En algun cas com aquest s'havia originat una forta discussió entre compradora i venedora.