El poeta menorquí Ponç Pons és un dels nostres grans escriptors i sovint ens sorprèn amb propostes literàries singulars. Sens dubte ho és Els ullastres de Manhattan, una obra on l'autor combina prosa i vers d'una manera insòlita i reeixida. Mentre el text en prosa constitueix un breu dietari d'uns dies passats a Nova York amb la seva dona, Roser, arran d'un recital de poesia, els versos li serveixen per teixir una narració essencial d'alguns dels episodis més significatius de la història de Menorca. L'allunyament de la seva illa, el compensa fent-ne objecte d'un poema llarg on apareixen des dels primers pobladors a Francesc de B. Moll passant per les dominacions àrab, anglesa, francesa o per la mare menorquina d'Albert Camus. Us n'acosto un tast, ja situats al segle XIX: «L'antiga i orgullosa,/feudal aristocràcia/ terratinent imposa,/amb gestos que denigren,/maneres que degraden,/ ganyotes que rebel·len/ i posats que repugnen/, senyorial, rendatari,/caciquista un estatus/ d'humiliant servitud». Tot això mentre acompanyem Pons en el seu itinerari per Manhattan o Brooklyn, sempre enriquit per una profunda, però mai no feixuga dimensió cultural, que va des de les pintures exposades als museus, als escenaris de pel·lícules o novel·les, a llibreries,... Per a Ponç Pons la literatura no és un aspecte secundari o accessori de la vida. A Els ullastres de Manhattan anota: «Crec que el món d'un escriptor, a part de la família i els amics, és la seva biblioteca» i propugna una integració entre «el jo que escriu i el que viu». El nostre autor se sent atret i fins i tot fascinat pel dinamisme i la grandiositat de la gran metròpolis, però proclama amb fermesa les seves arrels, que reivindica per la manera d'entendre l'existència que hi associa i amb la qual s'identifica: «Viure tranquils, sense presses, de forma humana i natural», crític amb la gent que «corre per no arribar enlloc». Ho rebla d'aquesta manera tan clara i definitiva: «Per jo ser menorquí és una filosofia de vida que, oberta a tota la riquesa cultural del món, té com a marc la tranquil·la bellesa de l'entorn natural i urbà, el respecte com a forma de relació i convivència, i la calma i la bonhomia com a ritme existencial.» I és que Ponç Pons defensa la importància del silenci i de la bellesa, que, des del seu punt de vista, «cura, calma, espiritualitza». A Nova York troba que «l'aire té un gust cendrós, esquiu, de fum i asfalt», considera que Manhattan «empetiteix, minimitza les persones» i conclou que «em sembla un hàbitat inhòspit, sobreexplotat i excessiu.» Però hi reconeix i en valora la capacitat d'acollir i d'incorporar realitats humanes procedents de paisatges i de tradicions del tot diferents: «A Nova York, que aglutina gent de tot arreu, tal vegada la pregunta clau no sigui: «D'on vens?», sinó: ¿Què cerques?».» Pons asse­nyala que: «Els moviments migratoris són imparables i aniran formant nous tipus de societats» i hi afegeix: «L'alteritat i la mescla inspiren, enriqueixen».