Després de gairebé cent dies d'estat d'alarma i setanta-cinc jornades més a la recerca d'un escenari semblant a la normalitat, tot sembla indicar que no avancem segons com s'esperava. La finalització del període de vacances, unida a l'inici de curs escolar i a l'enorme cansament del conjunt de la societat davant la prolongació d'una situació tan anòmala, insegura i dolorosa, requeria un anunci de temps millors o de la proclamació d'una etapa d'estabilitat i bonança però, per desgràcia, no serà així. A pràcticament mig any vista de l'entrada en vigor de l'esmentat estat d'alarma com a conseqüència de la pandèmia de coronavirus, el missatge que se'ns transmet és l'arribada d'un futur incert davant el qual el mateix president de Govern proposa que siguin els responsables dels disset executius autonòmics els que ara sol·licitin l'esmentada mesura.
Davant d'una eventual repetició de conjuntures ja viscudes, considero que cal aclarir determinades qüestions sobre la regulació dels estats excepcionals, amb independència que es defensi que l'actual normativa vigent, destinada a combatre les tragèdies sanitàries, sigui obsoleta, desfasada o, fins i tot, inútil per a la crua realitat que esdevé.
1.- L'Estat d'alarma s'aprova pel Govern de l'Estat, cosa que implica que és responsabilitat d'aquest òrgan (i no d'un altre) ponderar si es donen els pressupòsits de fet per a la seva proclamació, així com adoptar les mesures oportunes per retornar a la normalitat al més aviat possible, sent l'Executiu el que defensi davant les Corts Generals les ulteriors pròrrogues que estimi necessàries si un primer termini de quinze dies no resultés suficient per resoldre la tessitura.
2.- És veritat que l'article 5 de la Llei Orgànica 4/1981, d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i lloc estableix que quan els fets que motiven i justifiquen l'estat d'alarma afectin exclusivament tot o part de l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma, el seu president pot sol·licitar al Govern central la declaració de l'esmentat estat. El terme «exclusivament» no és meu, sinó que es recull així en la llei, resultant prou il·lustratiu el seu significat. En tot cas, es tracta d'una mera sol·licitud que no modifica ni la competència ni la responsabilitat de la institució cridada a prendre la decisió (el Govern de l'Estat).
3.- Així mateix, l'article 7 estableix que, als efectes de l'Estat d'alarma, l'autoritat competent és el Govern de l'Estat o, per delegació d'aquest, el president de la comunitat autònoma, però només quan la declaració afecti exclusivament tot o part del seu territori. Novament s'utilitza el terme «exclusivament» i de nou dota el precepte d'un inequívoc significat. Si el problema fos global i afectés diverses comunitats autònomes, tal autoritat no podria delegar, havent l'Executiu central de prendre el comandament d'una crisi que, per les seves repercussions sobre un conjunt de territoris, requeriria d'una estratègia d'acord amb l'amplitud de l'àmbit territorial afectat.
4.- La declaració de l'Estat d'alarma no suspèn els drets fonamentals ni els principis bàsics del nostre model constitucional, ni paralitza el control de l'executiu pel Parlament, ni suposa una apagada «de fet» de les lleis i normes en vigor. Certament es pot limitar la circulació i la permanència de persones i vehicles a hores i en llocs determinats, i impartir les ordres necessàries per assegurar el proveïment dels mercats. Es pot així mateix limitar o racionar l'ús de serveis i el consum d'articles de primera necessitat però, si es vol anar més enllà, hi caben només dues alternatives: o decretar l'estat d'excepció o modificar l'actual normativa sobre l'estat d'alarma.
5.- A part de l'estat d'alarma, hi ha altres mecanismes per enfrontar-se a una malaltia altament contagiosa. La Llei Orgànica 3/1986, del 14 d'abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública permet a les autoritats sanitàries adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb aquests i de l'entorn immediat. També es preveu el tractament i hospitalització dels que constitueixin un perill per a la salut de la població a causa del seu contagi. Cal, a més, una crida genèrica a altres possibles mesures que, per la seva falta de concreció, tampoc poden suposar una derogació de facto i sense control dels drets i llibertats de la ciutadania.
En aquests últims mesos hem assistit a autèntiques ignomínies jurídiques justificades en la necessitat de controlar la malaltia i en la por a les seves conseqüències: Decrets Llei de Govern modificant lleis orgàniques de Parlament; suspensió «de facto» de drets durant el desenvolupament de l'Estat d'alarma; adopció de mesures limitadores de les llibertats de la generalitat dels ciutadans per mitjà de resolucions governamentals que ni tan sols adoptaven la forma de decret; grups polítics sol·licitant que les decisions preses pels Executius en el context de la crisi sanitària no passessin pel control dels jutges, etc.
Hi ha massa persones que consideren que, en situacions com la que patim actualment, les normes i les lleis són secundàries i han de doblegar-se sense queixes per tal d'aconseguir l'objectiu. Ja se sap: la vella teoria de l'urgent per sobre de l'important i el (suposadament) necessari per davant del que seria desitjable. Es veu que per a ells, quan la crisi entra per la porta, el Dret ha de sortir per la finestra. No obstant això, si aquesta forma de procedir s'admet, ens situaria davant d'un precedent que, com passa amb tots els precedents, es repetiria en el futur. Per tant, els nostres valors i principis constitucionals únicament ens serviran si ens atenim a ells fins i tot quan no ens convinguin. Per contra, si únicament hi recorrem en èpoques de tranquil·litat i bonança, no deixaran de ser més que paper mullat.
