No tothom recorda què estava fent quan no hi havia pandèmia, així que Tenet és la superproducció inaugural de l'era covid, que no postcovid. Christopher Nolan exhibeix el coratge d'haver desafiat els seus amos, un tret que fa callar els que no vam poder suportar les seves Batman i molt menys el seu Dunkerque, un dia a la platja.
Més enllà de la facilona simetria palindrómica, el títol Tenet amaga un Matrix amb mascaretes, dins i fora de la pantalla. Els llavors germans i avui germanes Wachowski colaven sense avisar Baudrillard, ara ha arribat el moment a Walt Whitman, a falta de saber si la cita impactarà espectadors més preocupats que el seu veí de butaca no esternudi. Nolan aconsegueix que la pandèmia s'evapori durant la primera hora trepidant de projecció. En els noranta minuts restants, el turment confús de gent emmascarada barallant-se en túnels competeix avantatjosament amb qualsevol patologia viral.
Cal veure Tenet a risc de patir una lleugera decepció, perquè tampoc hi ha una altra entrada a l'agenda en aquest estiu de confinament encobert. Nolan intenta rodar un James Bond, amb llicència per matar, mentre llegeix en paral·lel un tractat de mecànica quàntica. Per desgràcia, ha triat un superagent profundament antipàtic. El seu únic mèrit cinematogràfic és la seva condició de fill de Denzel Washington. El carisma no s'hereta, ni a Hollywood ni a La Zarzuela. La seva desgraciada interpretació ha permès que passés desapercebuda l'escena racista amb l'impressionant Michael Caine, a costa de la deixadesa indumentària de Brooks Brothers del protagonista.
La pretensió de Tenet no radica que els actors pronunciïn dues vegades la paraula «entropia», sinó que es dona per fet que l'espectador està tan familiaritzat com si escoltés el terme «microones». Les referències entròpiques són centrifugades a continuació, segurament per les dificultats de pronunciació del repartiment i perquè el desordre absolut s'havia apoderat de la pel·lícula. La frase memorable i condicionada al coronavirus resa que «el futur ens ha declarat la guerra». Pel que fa a les reiterades i reiteratives mencions al problema de l'avi assassinat pel seu net en un viatge en el temps, ja va ser resolta pel magistral Michael Crichton a Rescate en el tiempo. En resum, a la Història no li importa si surts d'escena abans d'arribar-hi. No ets un particular, sinó una partícula.
