L'ambient s'està carregant molt en el Mediterrani Oriental i la culpa la tenen les ambicions dels riberencs sobre les enormes bosses de gas que es van descobrir fa deu anys a les aigües d'Egipte, Xipre i Israel i que comencen a donar resultats tangibles.

La perspectiva de negoci acosta grecs, egipcis, xipriotes i israelians, que junts somien a fer un gasoducte submarí que porti aquest gas directament a Europa, tot i que no serà fàcil que el Líban deixi que el procedent d'Israel transiti per les seves aigües. Però en tot cas Turquia no està d'acord. Erdogan, cada vegada més segur de si mateix i llançat a una política expansionista a Síria i Líbia, no és home que es quedi creuat de braços mentre altres fan un festí i a més deixen buit «el seu» oleoducte Turkstream que convertiria el seu país en pas de les exportacions cap a Europa, percebent per això bons rèdits. A més està convençut que Turquia ha estat privada injustament d'aigües que en bona llei havien de pertànyer-li. Per comprendre-ho cal retrotraure's al Tractat de Versalles que el 1919 va posar fi a la Gran Guerra. L'Imperi Otomà va desaparèixer, es van abolir la república i el califat, i Mustafà Kemal Ataturk va fundar una república laica. Enmig de tanta confusió, els britànics van maniobrar perquè Grècia de Venizelos es quedés amb les illes del Dodecanès, que estan enganxades a la costa turca. Tan enganxades que Castellorizo, per exemple, està a només una milla. La conseqüència és que els turcs s'han quedat pràcticament sense bona part de les seves aigües costaneres i se senten robats, hi ha hagut sempre un irredemptisme turc sobre aquestes illes, els incidents en el seu entorn han estat sempre freqüents (el 1996 la guerra amb Grècia va estar a punt d'esclatar) i ara pugen de to. Però pugen molt.

A Turquia també li disgusta que Xipre no accepti la participació en tot aquest enorme negoci de l'anomenada República Turca del Nord de Xipre, que ocupa el septentrió de l'illa, que ha estat repoblada amb colons i militars turcs, i existència la qual ningú al món reconeix... excepte la pròpia Turquia. En conseqüència, en contra del que diu la Convenció de Dret de la Mar, Ankara ha decidit pel seu compte que les illes no tenen mar territorial (12 milles) ni plataforma continental (200 milles) sobre els quals exercir drets exclusius d'exploració i explotació. I ja posats s'inclou en el paquet no només a les petites illes del Dodecanès sinó a la mateixa Creta, que té 8.000 km2 i 700.000 habitants. Els dictadors menyspreen les lleis.

Com a part de la seva estratègia, Erdogan ha donat suport al Govern d'Unió Nacional de Líbia amb una ajuda militar que ha estat decisiva per frenar l'ofensiva del mariscal Haftar sobre Trípoli i obligar-lo a retrocedir fins Sirte, deixant el país partit per la meitat. En fer-ho Ankara s'arrisca molt perquè Haftar té el suport d'Egipte, d'Emirats Àrabs Units, de Rússia i també de França, que no és poc. De fet, fa unes setmanes es va produir un incident seriós entre un vaixell turc que portava armes a Líbia i un altre francès que vigilava el compliment de l'embargament decretat per les Nacions Unides. A canvi del seu suport, Ankara ha aconseguit del govern de Trípoli un tractat de delimitació d'aigües pel qual pràcticament Turquia i Líbia es reparteixen tota la Mediterrània oriental. I els altres que es fotin. Per mostrar que va de debò, Ankara ha enviat a la zona un vaixell d'exploració petrolífera, l'Aruç Reis, protegit per avions i vaixells de guerra.

Itàlia i França, empreses les quals ENI i TOTAL participen de l'actual pastís gasístic, detall important, han decidit intervenir enviant navilis de guerra per fer maniobres amb vaixells grecs i xipriotes. És una situació absurda que pot acabar enfrontant Grècia i Turquia, que són aliats a l'OTAN. Imagino el que s'han d'estar divertint els russos. Per complicar més les coses, Xipre no està a l'OTAN encara que sí a la Unió Europea, a la porta diu Turquia sense èxit des de 1986 i on tothom sap que no entrarà per raons que no es diuen en públic però que són tan reals com la seva mala relació amb Grècia i Xipre, el seu caràcter musulmà militant i el pes que la seva població li donaria en els òrgans comunitaris de decisió. La deriva autoritària i islamitzant empresa per Erdogan des de l'intent de cop d'Estat de 2016 tampoc ajuda, com tampoc ho fan els seus creixents vincles amb Rússia (compra de material militar incompatible amb el de l'OTAN), amb la Xina i amb l'Iran. Però Ankara té una arma poderosa en la seva relació amb Europa que són els tres milions de refugiats sirians que podria empènyer cap a les nostres costes. Perquè no ho faci la UE li dona diversos milers de milions d'euros i això explica també que sigui el ministre d'Afers Estrangers alemany (que ja va rebre a un milió de refugiats fa un parell d'anys amb un cost polític molt alt) qui ha viatjat a Atenes i Ankara per demanar calma.

I mentre França treu pit, crida l'atenció el silenci d'EUA i, especialment, del Regne Unit que posseeix dues enormes bases militars a Xipre. L'espurna pot saltar en qualsevol moment ja que els ànims estan molt exaltats tant a Grècia com a Turquia, que es duen fatal des de fa un segle. I ara tenen un altre motiu.