Els déus ja no hi estaven i Crist no hi estava encara, i de Ciceró a Marc Aureli hi va haver un moment únic en el qual l'home va estar sol».

Sovint em ve a la memòria la cèlebre frase de Flaubert que descriu la transició entre l'ocàs de les divinitats paganes i l'arribada del cristianisme. Un interval despullat d'éssers suprems.

Ara també estem sols.

En una altra època, per defensar-nos del virus, s'haurien elevat al cel pregàries, novenes, rosaris, s'haurien realitzat processons i sufragat misses. Però ningú, en les actuals circumstàncies, mira a Déu. Fins i tot el Papa sembla esperar més de la ciència que de la religió. Impressiona veure la plaça de Sant Pere buida perquè aquest buit metaforitza el que portem dins cada un de nosaltres. Estem desemparats davant un patogen que ni vostè ni jo ni el veí de davant hem vist perquè és invisible, però de l'existència la qual no dubtem.

Desemparats.

Fem rogatives als viròlegs, però els viròlegs necessiten el seu temps. Els viròlegs no son déus. No és que els déus s'ocupessin en un altre temps de les pandèmies, està demostrat que no, però crèiem que sí, que podien fer-ho i moríem en aquesta creença. Morir creient, per alguna raó, consola més que morir descreient. Quan al rector de barri li preguntes per l'existència del mal, tartamudeja. És un misteri, diu a la fi, que Déu ho permeti. I et mira amb gest d'impotència.

També els capellans estan sols. El mateix Jesús, a la creu, va pronunciar aquella frase enigmàtica: «Déu meu, per què m'has abandonat». Va caure en l'ateisme moments abans de morir? Els teòlegs porten segles donant-li voltes a l'assumpte sense arribar a cap conclusió. De vegades, a la nit, al llit, imagino el Summe Pontífex traient el cap a la balconada que dona a la plaça de Sant Pere com el que treu el cap a un buit existencial insuportable. Després recito per a mi mateix la cita de Flaubert amb la qual començava aquestes línies i sento en mi la solitud i el desemparament de tota la meva espècie.