09 de setembre de 2020
09.09.2020
Diari de Girona

La societat adolescent

08.09.2020 | 23:40
La societat adolescent

En relació amb l'Estat, som adolescents perpetus, més que ciutadans madurs. Tot ho esperem de l'Estat i tot l'hi exigim, ja que creiem tenir davant seu un «ius ad omnia», un dret a tot. L'Estat, en efecte, ens proporciona pau i seguretat personal, béns ja de per si primordials i valuosíssims, al punt que la seva absència caracteritza el no-Estat, a l'Estat inexistent per insuficientment eficaç. Encara que tinguin representació a les Nacions Unides, bastants Estats actuals són, des de tal perspectiva, Estats merament nominals, Estats fallits. Però resulta que, anant molt més enllà d'aquestes funcions bàsiques, el vigent Estat social, o Estat de benestar, ens dispensa, a més, atenció mèdica i educativa, subsidi d'atur, subvencions infinitament variades i, per descomptat, pensions de vellesa, de viduïtat i d'orfandat.

Considerada en relació amb models històric-polítics anteriors (la Monarquia absoluta i l'Estat liberal, preocupats bàsicament per les infraestructures i les comunicacions), la nostra experiència de semblant activisme estatal resulta insòlita, fins a arribar al rang d'una veritable utopia. I això passa, a sobre, sense que l'omnipresent intervenció estatal deixi de respectar els nostres drets i llibertats fonamentals, per a això aquest mastodòntic Estat superprotector veu els seus poders dividits i les seves normes i actes sotmesos tant a control parlamentari com a escrutini jurisdiccional. És, en suma, un Estat democràtic de Dret.

Ara bé, lluny de complaure'ns en la nostra sort per haver nascut en aquesta part de món i en aquesta època, denunciem amargament les fallades i mancances del sistema estatal, creiem sovint viure en un país «tercermundista», no observem sinó corrupció al nostre voltant, ineptitud en la gestió pública, burocràcia entorpidora, polítics d'idiotesa supina, partits voraços, sindicats malversadors, compatriotes de determinats territoris l'arrogància i desvergonyiment dels quals jutgem insofribles... i tot així.

Ah, però ara, com a adolescents ferits per la falta d'autoestima i la grisor de l'avenir, estem deprimits. No encertem a albirar un futur lluminós, sinó que cada dia genera una frustració darrere una altra. Desbordats anímicament en aquest moment per les altes xifres del repunt epidèmic, sembrador de mort i de destrucció econòmica, sentim decepció i ira davant la impotència de l'Estat. És més: ingènuament, la jutgem inconcebible, ja que, com va escriure el filòsof Jürgen Habermas, pertanyem a una societat en la qual va guanyant terreny el principi d'una autoafirmació embrutida. Imbuïts d'un tosc voluntarisme, creiem que la pròpia realitat natural –i la covid-19 és un fenomen de la naturalesa– resulta sempre perfectament modificable per l'acció humana, especialment per la decidida acció dels poders públics.

Atès que, segons afirmava sorneguerament fa poc Fernando Savater, l'animal preferit de l'home és el boc expiatori, les dificultats de present (la intensificació de la pandèmia i la consegüent devastació econòmica i laboral) són atribuïdes a la incompetència governamental, o al pretès desgavell de l'Estat autonòmic o, en fi, al descontrol de la immigració irregular i portadora de malalties, sense que importi constatar els efectes similars del coronavirus en els altres països.

Aquest simplisme afavoreix la demagògia dels qui viuen políticament d'ella, dedicats permanentment a atiar el foc de la polarització social. Els crispats debats parlamentaris constitueixen una prova de sorprenent (i suïcida) immaduresa política. Fer-se políticament adult és pactar, no dinamitar l'edifici comú. En el parlamentarisme sobren la santa indignació i la santa intransigència dels «dobermen» i de les «doberwomen». Necessitem polítics sensats i equilibrats, amb una visió inclusiva (i no excloent) del futur d'Espanya i de tots els seus ciutadans. Però també ens cal comptar amb ciutadans madurs. No cal demanar miracles a les autoritats sanitàries, sinó treball, diàleg, coordinació i transparència. Sense oblidar que fer pinya es refereix també a les nostres espatlles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook