Dolguda pel seu cessament fulminant com a portaveu parlamentària del PP al Congrés dels Diputats, la senyora Álvarez de Toledo apareix en diversos mitjans criticant el fons i la forma de la decisió adoptada pel president del seu partit. Segons sembla no ho esperava, perquè el senyor Casado, quan la va nomenar, i fins i tot després, va fer entusiastes elogis tant de la seva preparació intel·lectual i de la seva desimboltura dialèctica com de la seva oratòria incisiva. Per si això fos poc, era marquesa de Casa Fuerte i havia estat casada amb un aristòcrata català. Tot feia creure que Cayetana Álvarez de Toledo estava cridada a ser un personatge destacat de la dreta espanyola i flagell permanent de Govern de coalició social-comunista que presideix Pedro Sánchez. I així va ser des del principi de la seva actuació. La nova portaveu, amb la seva cabellera rossa, el seu coll de cigne i la seva estilitzada figura (que recorda una mica les dones que pintava Modigliani) va entrar a sac en els debats, manejant el seu menyspreu com un fuet de set cues. Al vicepresident segon, don Pablo Iglesias, que va ser el blanc preferit dels seus atacs, li va dir a la cara «fill de terrorista». I va exhibir des de l'escó uns papers en què, suposadament, es provava aquesta condició. El líder de Podem no se'n sabia avenir i va deixar per al seu progenitor la tasca de donar complida resposta als jutjats. A tot això, el pare de Pablo Iglesias (l'anomenat «terrorista») va ser inspector Treball i professor a la Universitat de Salamanca.
No va ser, per descomptat, aquesta la gota que va fer vessar el got de la paciència dels seus caps. Abans i després, el seu excessiu afany de protagonisme i la tirada a actuar pel seu compte i al marge de la línia de comandament, va ser el que li va costar el càrrec. De moment no ha renunciat a la seva acta de diputada, que és el normal en aquests casos. I ho justifica argumentant, una mica cínicament, que invertirà la seva estada a l'hemicicle a estudiar el marge d'independència dels diputats de base. Ella ho va ser durant una mica més de set anys i a alguna conclusió haurà arribat, tan llesta com és.
Per regla general, els partits polítics solen anomenar com a portaveus parlamentaris els diputats amb més agressivitat dialèctica i amb la llengua més ràpida. I en això el PP no podia ser una excepció. En aquesta línia, tots els que tinguem una certa edat recordarem el diputat extremeny Luis Ramallo, el valencià Vicente Martínez Pujalte i el de Jaén Rafael Hernando, que van precedir en el càrrec a la marquesa de Casa Fuerte. Els tres van exhibir una ferocitat oratòria i gestual una mica impostada, encara que mai van traspassar els límits que assenyalaven els seus superiors. Això no obstant, no li falten admiradors a Cayetana. I alguns molt il·lustres, com el premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa, que li dedica un extens article ple d'elogis en la seva col·laboració setmanal en un important diari. Què defensava Cayetana com a portaveu del PP?, s'interroga l'escriptor. I es respon: «Doncs, coses tan sensates i estimades per mitja Espanya com que el Partit Socialista torni a ser el que era en temps de Felipe González i el Partit Popular pugui unir-se a ell en una coalició que permeti la recuperació de país». És una opinió.
