Posem-nos en un context de negociació. Dues parts amb interessos, aparentment, contraposats però decidides a arribar a un acord. Premisses: les dues parts pacten per obtenir algun benefici. Altrament no té cap sentit pactar res. Ningú negocia una renuncia total.

Un altre element. Molt important. Ningú pacta amb qui no és de fiar. Si creus que l'altre et deixarà de pagar a la primera de canvi i que incomplirà sistemàticament els seus compromisos, aleshores no té massa sentit pactar-hi. Al marge que es puguin pactar garanties per determinades eventualitats, el fonament del pacte és la confiança mútua. Ni que sigui mínima. I això val, tan per quan vas a comprar el pa (el flequer confia que no sortiràs corrent sense pagar) com pel contracte d'arrendament de casa nostra o per una operació d'adquisició empresarial milionària.

En aquests moments, a la política catalana i espanyola, ni l'Estat ni Generalitat són de fiar. Un és un incomplidor històric i l'altre afirma obertament que no pensa complir les lleis no li agraden. I el que és més greu, sembla que cap dels dos tenen cap ganes de pactar res.

Malauradament, s'ha instal·lat des de fa uns anys una actitud permanent consistent en demonitzar el pacte. S'ha pervertit el concepte de diàleg precisament perquè no s'està disposat a pactar. I és evident que el diàleg sense voluntat d'acord és una tertúlia, és gesticulació i fer-se el milhomes sense cap mena d'utilitat per a les famílies, autònoms, metges, estudiants, empreses... en definitiva, pel país.

Quan llegeixes les reflexions sempre brillants de Daniel Innenarity sobre la complexitat de la democràcia actual, de la dificultat de prendre decisions en un món global i molt divers, on es requereix cada vegada més el coneixement, l'experiència, la col·laboració i la suma de gent, se'ns instal·la un altre «virus» que és el de posar sota la crítica permanent qualsevol acord o proposta de pacte. No és un fet concret o aïllat; la gravetat de la situació és que l'estan convertint en una actitud política. I ho fan mentre es llencen els plats pel cap entre els abrandats (ara amb pell de moderats) contra els moderats (ara amb pell d'abrandats) i viceversa. A vegades no sé si som un país de desmemoriats de mena o bé amb principis canviants a l'estil de Groucho Marx, però vaja, això és una altra qüestió.

Un pessimista diria que aquest país no té remei, però m'hi resisteixo. Catalunya té unes potencialitats enormes que s'han d'aprofitar i explotar. La ciutadania en comença a estar cansada, d'aquesta actitud i s'exigeixen solucions concretes i, per això, són més necessaris que mai els pactes. O algú es pensa encara que Catalunya es pot permetre el luxe de tancar les portes als acords? Dit d'una altra manera, el no-pacte perjudica greument Catalunya.

Pel que depèn de nosaltres, si es vol desbloquejar aquesta situació, és urgent tornar el prestigi a la Generalitat i fer-la una institució seriosa i de fiar. Un govern honest i eficaç, capaç de desbloquejar situacions i que defensi els interessos del conjunt del país, de forma lliure i sense cadenes amb partits estatals perquè, aquesta defensa dels nostres interessos passa, per sort o per desgràcia, pels pactes.