10 de setembre de 2020
10.09.2020
Diari de Girona

El meu número

10.09.2020 | 06:00
El meu número

Dinàvem dilluns al Gresca i un equivocat amic nostre va decidir deixar-nos i només eren les 7 perquè a quarts de 8 havia quedat en un grotesc lloc que fa dir-se Can Déu, i és un centre cívic de Les Corts. Un ja no pot fer ni sobretaules en pau. Pel que es veu, Can Déu –és gros posar-li un «can» Déu– té un pati interior i un bar que els de la Veneçuela de Maduro no deuen tenir gaire menys assortiment. Hi anava perquè esperava calçar-se una noia que després la vam veure per Instagram i no valia gran cosa. Però també els amics amb mal gust i equivocats són amics, i els estimem amb totes les hipèrboles, de manera que vam pensar de fer-li una benèfica i vam trucar al bar perquè el convidessin de part meva a tot el que consumís. Al noi que s'hi va posar, un castellà molt net, gens colonial, li vaig explicar detalladament el que volia i em va dir que no disposaven de cap sistema de pagament per internet. Quan li vaig oferir la numeració de la meva targeta em va objectar que no sabia com fer anar aquesta opció del datàfon, i quan li vaig proposar que em donés un número de telèfon per fer-li un Bizum em va respondre «peró es que yo a ti no te voy a dar mi número». Tampoc no em serví demanar-li amb quina mena de garantia confiaria en mi i que aniria a pagar-li abans que tanqués aquella nit. Em va respondre que cobrava per anticipat i en efectiu. «Son las normas», i aleshores li vaig voler fer veure, amb el millor dels meus tons, i volent-lo de veritat ajudar en el seu camí, que si volia dedicar-se a servir hauria de tenir un ventall més ampli de respostes i solucions. No vaig poder acabar la frase perquè em va penjar el telèfon.
D'aquí a uns mesos es quedarà sense feina i dirà que és la crisi però serà ell i les seves normes. Això sí que és una norma: si segueixes les normes, les normes et maten. A més a més, m'agradaria veure com «segueix les normes» aquest noi. Si només serveixes per seguir les normes, vol dir que probablement no serveixes ni per seguir les normes en condicions. Si no saps trobar respostes vàlides a preguntes noves, et mors. Jo he estat cambrer –una mena de cambrer, ho ameto–, jo he servit banquers i presidents i reis i servir és un art i dir que no quan de fet pots dir que sí és de persona que vol perdre i que efectivament perdrà. D'altra banda, si no estàs desfet per dins, desfet de totes les desfetes possibles, t'hauria de cridar l'atenció un que està disposat a fer qualsevol cosa per convidar al que sigui un amic seu en un lloc tan infame. Si no estires els fils, quins camins esperes trobar?
Però la meva resposta preferida va ser: «Es que yo a ti no te voy a dar mi número». Aquí és on em va semblar que el noi deia la frase de la seva vida. La frase que marcaria per sempre la seva vida. Vaig estar a punt de demanar-li que la repetís i que anotés el dia i l'hora que l'havia pronunciada, però en aquell moment de la conversa encara intentava salvar-la. Cambrer del meu cor, tu saps com t'hauria pogut canviar la vida si m'haguessis donat el teu número? Tu saps que molt probablement moriràs sense haver tingut res més important que el meu número de telèfon? Passaran 10, 30, 70 anys i la teva vida insípida podrà explicar-se en el dia en què no em vas voler donar el teu número, i no caldrà explicar res més.
La teva única opció, ben bé l'única, era que algú com jo s'apiadés de tu. Que algú com jo es deturés a observar-te amb la paciència i l'atenció que probablement no t'han dedicat ni els teus pares. Quantes arracades portes? Quants tatuatges? T'ho pregunto des d'aquest primer matí de la tardor, que ja ha arribat abans de venir. Tu saps que difícil era que un com jo acabés telefonant a un bar com el que tu treballes? Tu saps la quantitat de giragonses que la tarda de dilluns va haver de fer Déu –el de veritat i no el del «can»– per concedir-te una possibilitat de redempció, una porta secreta de sortida del pou? Tu saps fins a quin punt és zero el nombre de possibilitats que tens que algú pugui ajudar-te com jo probablement ho hauria fet i sense voler obtenir de tu absolutament cap profit sexual? Mentre penses la resposta a aquestes preguntes, permet-me que te'n faci una altra: «És que tu», a qui li dones el el teu número? Potser hauries de començar a plantejar-te la teva vida a partir d'aquí.
De veritat que em sap greu, greu per a tu. Pel meu amic ni et preocupis, perquè el vam bombardejar tant a trucades –mentre tu m'inusltaves a mi, els altres dos que romangueren al dinar s'ocupaven d'ell– que va anul·lar la cita, va girar cua i va tornar al Gresca. Creu-me que la noia que era cap meravella, i tot i que hores més tard vam saber que estava del tot disposada, l'amic va donar per molt ben canviada l'estratègia. Acabàrem sopant al Coure, que estava tancat però el van obrir per a nosaltres. Mira, ara m'hi has fet pensar. Es va quedar la Fanny a la sala i la Naomi a la cuina. La Fanny és fantàstica. Algun dia explicaré la història de la Fanny (quan prescrigui, esclar). La Naomi és de Corea. De Corea del Nord. I un dia que tenia festa es va quedar a fer la feina perquè érem deu i perquè era jo: espero que la propera vegada no et calgui néixer tan lluny per aprendre les lliçons. Encabat, a més a més de pagar el que va costar el sopar, els vaig donar 100 euros de benèfica a cadascuna. M'entens o no? Tu ara ets 100 euros més pobre, hi ha un article que diu que ets un cretí i no tens el meu número de telèfon. Com diu la cançó, amb enemics així no calen les anèmones.
Jo no sé què hauria passat si jo hagués estat el cambrer, però sí que sé que el client hauria pogut convidar el seu amic encara que ho hagués hagut de pagar jo de la meva butxaca, i que hauria guardat aquell número de telèfon, i que hauria dedicat els següents dies de la meva vida a pensar exactament què en feia, i com. No sé com m'hauria sortit, no sé si hauria tingut el dia inspirat per crear l'atmosfera envolvent, però sé que hauria estirat el fil i que el fil és claríssim. He sabut detectar sempre aquest fil de l'alegria, de la passió per viure. He distingit sempre les persones que estimen amb un especial delit i el meu principal talent ha estat no allunyar-me mai d'elles.
De manera que pren-t'ho amb calma, cambrer. Després de no haver-me donat el teu número s'assembla ja irreversiblement el que facis al que no acabis de fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook