11 de setembre de 2020
11.09.2020
Diari de Girona

Una Diada diferent

10.09.2020 | 23:47
Una Diada diferent

Es l'Onze de Setembre i, com cada any, la Diada ens convida a reflexionar sobre la situació del país. Des de sempre, s'havia discutit si aquest dia havia de ser només una jornada de celebració i de memòria o bé calia acompanyar-la d'algun tipus de reivindicació, però aquest debat ha quedat completament superat pels esdeveniments que hem viscut: l'eclosió espectacular de l'independentisme i les manifestacions multitudinàries que s'han anat produint en els últims anys han deixat sense sentit aquest vell debat. Està clar, doncs, que una gran massa de catalans considera que l'Onze de Setembre és, per damunt de tot, una magnífica oportunitat de sortir al carrer per expressar l'anhel de constituir un estat propi. És, no cal dir-ho, el resultat de com han anat evolucionant les relacions entre Catalunya i Espanya en els darrers temps, fins al punt que s'ha generat un grau d'insatisfacció tan gran que molta gent ja ha decidit desconnectar d'un estat que sempre es mostra tan gasiu i opressor.

Així estan les coses avui, i de nou ens hauríem disposat com si res a sortir com sempre a omplir els carrers de Catalunya... si l'arribada d'un hoste inesperat i traïdor no hagués canviat les nostres vides de dalt a baix. L'extensió de la pandèmia del coronavirus i el risc de nous rebrots marquen, com és obvi, una Onze de Setembre estrany i diferent. Hi ha opinions per a tots els gustos, però jo hauria optat per una celebració que podríem anomenar minimalista, sense cap mena de crida a concentracions que forçosament seran deslluïdes i que, per si fos poc, comporten perills. Els responsables de l'ANC diuen que és més perillós anar a la platja com ho hem estat fent aquest estiu tan estrambòtic, i segurament tenen raó. Com també en tenen quan diuen que no hem de deixar que la pandèmia anul·li l'exercici dels nostres drets individuals i col·lectius -entre els quals el de manifestació-, però també trobo que no es pot col·locar la gent en una espècie de disjuntiva en la qual juga un paper determinant la salut. Si, en el grau que sigui, la salut està més o menys en joc, qualsevol crida a la població està condemnada al fracàs o a una resposta aigualida que els enemics de la independència interpretaran com l'inici de la baixada del famós suflé. Ho diran interessadament, és clar, i falsejant la realitat, però hi ha unes eleccions a la cantonada i, com ha passat els últims anys, el tema principal en qüestió, més que la victòria electoral dels uns o els altres, serà prendre el pols de l'independentisme català.

I així estem, en aquest Onze de Setembre tan especial de la pandèmia, amb un president que allarga l'agonia forçosa del seu mandat, amb un govern dividit i amb un mapa polític que s'està redissenyant a marxes forçades. A les Espanyes, mentrestant, la necessitat d'aprovar uns nous pressupostos ha aconsellat Pedro Sánchez a tornar a parlar tímidament de la famosa taula de diàleg, cridada segons ell, oh sorpresa, no pas a resoldre el contenciós entre Catalunya i Espanya, sinó a cosir la cèlebre fractura interna dels catalans en la qual no para d'insistir. És inútil recordar-li que a Catalunya no n'hi ha cap de fractura, sinó simplement un debat profund sobre models alternatius de país -cosa d'altra banda tan legítima en qualsevol democràcia-, però el president del govern espanyol comença per no voler acceptar que Espanya i els seus governs siguin, en bona mesura, els responsables principals de la desafecció d'una massa tan ingent de catalans.

Passarem, doncs, com puguem aquesta Diada tan diferent i, més enllà del debat polític, mirarem d'ajudar a superar la pandèmia mentre esperem la vacuna per la qual sospirem. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la prioritat d'aquests dies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit